Fer | Tribuna

L’home del segle XXI

L’home i la dona d’avui tenen el deure de tractar que aquest món sigui millor del que era.

Josep Aracil>>Es torna a plantejar la clàssica pregunta sobre si és possible canviar la societat sense canviar l’home. Han estat els homes qui, generacions rere generacions, han creat la societat actual des de la seva mesquinesa, cobdícia, enveja, brutalitat, estretor de mires, competència, violència entre d’altres. Són els homes els responsables de tota aquesta mediocritat, estupidesa, vulgaritat, insensatesa tribal i sectarisme religiós. A menys que cada home canviï radicalment, la societat mai canviarà. Està aquí, l’han feta els homes i després ella ha fet que els homes siguin el que són. L’home i la dona d’avui es deuen a si mateixos i a aquesta societat, on hi viuen i es desenvolupen. És el seu deure, el seu etern compromís i la seva dedicació més sentida, tractar que aquest món sigui millor del que era, per a això es necessita lideratge, acció, fermesa i ordre interior i, sobretot, molt valor i coratge per no defallir en aquesta tasca de derrocar molins, dins de nosaltres mateixos en primer lloc i després en la societat.

Els possibles riscos d’intentar esbrinar com hauria de ser l’home del segle XXI, suposen un gran repte agosarat que caldria afrontar. Es podria començar parlant d’un comportament pacifista, d’ajuda mútua, solidari, que defensa plantejaments positius a favor d’una nova forma de convivència humana que exclou tot tipus d’agressivitat i de violència. També d’un tipus de relació humana basada en organitzacions horitzontals, en forma de xarxes socials, que redueixen al mínim les estructures jeràrquiques. Seguidament, de l’aprofitament universal de tots els recursos existents que s’haurien d’utilitzar en benefici de tota la humanitat, avançant cap a la desaparició de tot tipus de propietat privada. Sobre el treball considerat com una forma prostituïda de venda de temps, en lloc d’una aportació temporal que cerca el creixement personal, tot i beneficiant a la vegada a tota la societat. Finalment, caldria parlar del tarannà d’una nova societat, segurament regida pel pensament i la raó, sense oblidar les intuïcions emocionals. Una societat que hauria de tenir forçosament en compte la limitació humana, de només saber que no se sap res, qüestió que farà imprescindible un ampli exercici de sentit de l’humor, necessari per assumir l’experiència vital com un joc creatiu en què el més important no es guanyar sinó simplement participar.

El paper històric dels canvis socials corresponen a una joventut il·lustrada, recolzada per la saviesa d’una minoria sènior.

Aquest perfil utòpic de l’home del segle XXI afecta sobretot a nivells d’edat situats en els extrems del processos productius. Principalment a les generacions més joves que, en tenir menys obligacions socials, es converteixen en més capaces per aplicar els principis esmentats de l’home del segle XXI. També a grups minoritaris de generacions sèniors jubilades, que tot i no assumir del tot l’home del segle XXI podrien arribar a acceptar-lo. Cal fer esment que en el naixement de la cultura occidental a Grècia, ara fa 2500 anys, hi van intervenir filòsofs d’edat avançada, com Plató que va morir als 80 anys en un moment en què l’esperança de vida era de 28 anys. El conegut paleontòleg Eudald Carbonell afirma que encara no som humans. El moviment de joves i sèniors en acció podria ser un plantejament adequat per començar a ser-ho. Potser ha arribat el moment de posar fil a l’agulla, per endegar la gran aventura de fer possible una societat per a totes les edats en la que existeixi una veritable igualtat d’oportunitats per poder ser cadascú ell mateix. El paper històric dels canvis socials corresponen a una joventut il·lustrada, recolzada per la saviesa dels anys d’una minoria sènior.

Josep Aracil és President d’Eurosenior