Cares conegudes | Viure

“Catalunya no ha tingut prou força per volar sola ni Espanya per absorbir-la”

Helena Jorba>>Juan José López Burniol (1945) és llicenciat en dret i notari des de fa més de quaranta anys. Ha ocupat diferents càrrecs rellevants en el món del dret. Ha estat degà del col·legi de Notaris de Catalunya, membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, i professor associat de dret civil de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra entre altres càrrecs. Actualment, és membre del Consell d’Administració de CaixaBank. Col·labora en diferents mitjans de comunicació com La Vanguardia, el Punt Avui, 8 televisió, entre d’altres.

Com valora el post 9N? L’ha sorprès?

Els resultats poden observar-se des d’una doble perspectiva: en primer lloc, la del vas mig ple, en què s’han sobrepassat les expectatives perquè s’ha superat la xifra de dos milions de votants, amb l’afegitó que un 81% dels que va acudir a les urnes va optar pel “sí-sí”. Però també es pot observar segons la perspectiva del vas mig buit, en què es relativitza la xifra de participants perquè el nombre de votants sobiranistes coincideix gairebé exactament amb el de les eleccions autonòmiques de 2012. Davant d’aquesta situació cal afegir que el nombre de votants tindrà força expansiva si no s’aplica aviat una política adequada per part del govern espanyol, és a dir, una política que afronti el problema sense deixar-lo podrir. I segonament, que el pitjor de la jornada va ser l’erosió de l’Estat com a sistema jurídic perquè no va obeir el mandat del Tribunal Constitucional que suspenia la consulta, cosa que s’hauria evitat si no s’hagués impugnat aquesta per segona vegada, ignorant la seva convocatòria per ser el que de fet era: un acte jurídic irrellevant.

Era evident que el govern espanyol no impediria per la força la celebració de la consulta, per tal d’evitar la fotografia als principals diaris del món dels cossos d’ordre públic espanyol impedint la celebració d’una consulta democràtica

S’esperava la reacció del govern espanyol?

Un cop el govern espanyol va impugnar la consulta per segona vegada, cosa que va constituir un error irreparable, els següents esdeveniments eren previsibles. Era evident que el govern espanyol no impediria per la força la celebració de la consulta i deixaria fer, per tal d’evitar la fotografia tremenda a tots els principals diaris del món dels cossos d’ordre públic espanyol impedint per la força la celebració d’una consulta democràtica. Insisteixo, tot això s’hauria estalviat si el govern espanyol no hagués impugnat la segona consulta.

Artur Mas ha dit que a partir d’ara cal treballar per un referèndum, segons vostè, quins arguments haurien de tenir en compte els catalans alhora de decidir el seu futur?

L’actual legislatura està esgotada. No queda altra sortida que convocar unes eleccions autonòmiques amb el caràcter de plebiscitàries, és a dir, unes eleccions en què els partits sobiranistes concorrin portant com a primer punt del seu programa, la independència de Catalunya. Com que no s’ha pogut celebrar un referèndum, a causa de l’oposició del govern espanyol, l’única manera que té el poble català per manifestar la seva voluntat és a través d’unes eleccions en què el punt central sigui aquest: independència sí o independència no. Ara bé, estic parlant d’unes eleccions normals, en què cada partit es presenti per separat amb el seu propi programa.

Com que no s’ha pogut celebrar un referèndum, l’única manera que té el poble català per manifestar la seva voluntat és a través d’unes eleccions en què el punt central sigui independència sí o independència no

Creu que els catalans disposen de la informació necessària per a poder decidir el futur de Catalunya?

Respecte a aquest tema, només diré que, estic ben segur que el seny majoritari superarà, sense cap mena de dubte, els embolics d’una propaganda desfermada que algun dia serà vista amb perplexitat.

Quina valoració en fa d’una possible llista única?

Res d’una llista única, que tan sols busca amagar els mals resultats que segurament obtindria Convergència si anés sola, i que, per altra banda, suposaria una suspensió temporal del funcionament normal de les institucions democràtiques.

Per què diria que el problema de la relació Catalunya i Espanya està tan ancorat?

Per tres raons històriques, primer, ens hem enganyat recíprocament els uns als altres perquè no hem definit amb claredat les nostres respectives posicions; dissimulant allò que de veritat volíem i estàvem disposats a cedir. En segon lloc, ens hem negat, els uns als altres, el respectiu caràcter nacional d’Espanya i de Catalunya, és a dir, pels sobiranistes catalans, Espanya és tan sols un Estat, però no una nació, i pels espanyolistes, Catalunya tampoc és de cap manera una nació. L’última raó, és que no hi ha federalistes ni a una banda ni a l’altra de l’Ebre. Tal vegada es podria resumir així: Espanya no ha tingut prou força per absorbir i assimilar Catalunya, i Catalunya no ha tingut prou força per volar tota sola.

Si Catalunya assolís una relació bilateral amb Espanya, aquest mateix tipus de relació seria immediatament reivindicat per moltes altres comunitats autònomes

En més d’una ocasió ha dit que a Espanya li interessa més una Catalunya independent que tenir una relació bilateral amb Catalunya, per què?

Conceptualment, no tinc res en contra d’una relació bilateral. Àdhuc estic disposat a admetre que potser seria la forma de relació que més s’adaptaria a la realitat dels fets. Tot i això, aquesta relació bilateral, no pot posar-se a la pràctica perquè, tenint en compte l’extraordinari efecte mimètic que Catalunya exerceix sobre la resta d’Espanya, si Catalunya assolís una relació bilateral amb Espanya, aquest mateix tipus de relació seria immediatament reivindicat per moltes altres comunitats autònomes com ara València, Aragó, les Balears, Andalusia…, i no hi ha Estat que pugui suportar mitja dotzena de relacions bilaterals. I de fet, jo vull preservar l’Estat com sistema jurídic que a tots ens fa lliures i a tots ens iguala.

Fan falta plantejaments federalistes?

A tota Espanya, i a Catalunya en concret, fa molt temps que està clar que el contenciós entre Espanya i Catalunya tan sols té una sortida: l’Estat federal. De plantejaments federalistes en sobren. El problema no és, doncs, de coneixement, sinó de voluntat política. Falta voluntat per fer les reformes adients, que tampoc són tantes ni tan costoses. Però, això sí, aquestes reformes tocarien el moll de l’os de l’actual estructura de poder, tant a un cantó del riu com a l’altre, i amb això no s’hi juga. “No jugar con las cosas de comer”, es diu en castellà. El mateix també es pot dir en català.