Viure | Tribuna

L’oportunitat d’un petit gest

Esther Borrego i Linares>>Normalment trobo molts més desavantatges al viatjar en transport públic que no pas beneficis, però com ho faig cada dia i diverses vegades he de reconèixer que un dels avantatges de fer-ho a una ciutat com Barcelona és que un pot veure escenes que el poden transportar en un moment a un altre lloc, o bé canviar-li l’humor del dia.

Aquesta tarda ha estat una de les ocasions en què he presenciat una escena que m’ha fet somriure i, segurament, refer el sentiment de negativitat que avui s’havia instal·lat en mi des de primera hora del matí o millor dit des de la tarda anterior.

Era l’hora de sortida dels col·legis i la zona a la qual em dirigia en té uns quants a prop, jo caminava darrera de dos nens petits, crec que no tindrien més de set anys, caminàvem per l’andana un al costat de l’altre, com dos senyors, de sobte de darrera he sentit: «David, aparta’t de la via», ell ho ha fet, però el que m’ha agradat observar ha estat que el nen que caminava al seu costat de manera instintiva l’ha agafat de la mà per protegir-lo de manera molt entranyable.

L’escena m’ha fet somriure i pensar en la sort que havia tingut de presenciar-la just en aquell moment i dia.

Quan un té la sort de presenciar una escena en la que els protagonistes es cuiden amb tendresa de manera tant espontània i natural, pot recuperar la confiança en un mon millor

Aquest matí, poc després de passades les deu, hem sabut que a un institut de Barcelona un nen ha atacat a uns professors, un dels quals ha mort com a conseqüència de l’atac, d’altres han resultat ferits, a més de la consternació que això ha provocat no només al seu entorn proper, sinó a tota la societat. I el dolor a l’escola, el barri, companys, família…

En sentir la noticia, un no pot més que callar, perquè no pot trobar respostes si és que n’hi ha alguna, callar i sentir una profunda tristor, a la que no pot posar nom. En principi, un pot pensar que no pot ser, que manca alguna dada, però el dia va avançant i es comprova que els fets han estat reals i que hi ha hagut un mort, diverses persones ferides i molt dolor.

Si a més un va anar a dormir amb una altre noticia de les que darrerament anem sentint amb massa freqüència sobre els naufragis a la Mediterrània, el diumenge 19 d’abril sabíem que un nou vaixell havia naufragat en el seu viatge des de les costes de Líbia cap a Itàlia, en ell viatjaven més de set-centes persones cercant una vida millor i es varen trobar amb un viatge sense tornada ni destí.

Davant de tot això un queda consternat, afectat per tant dolor al voltant, un dolor que no té cap sentit ni raó, per això quan té la sort de presenciar una escena en la que els protagonistes es cuiden amb tendresa de manera tant espontània i natural, pot recuperar la confiança en un mon millor i cal agrair-ho i compartir-ho.

Text: Esther Borrego i Linares, Treballadora social
Foto: Soulmixer

Article publicat per Àmbit Maria Corral d’investigació i difusió: www.ambitmariacorral.org