Ser | Secció Bertolt Brecht

Marta Miralles del Egido: “Volem donar a conèixer el Lupus, una malaltia que pateixen moltes persones i de la qual fins ara no se’n sabia gaire”

Albert Calls>>Marta Miralles del Egido, del Masnou, és llicenciada en Comunicació Audiovisual amb experiència en radio i televisió. Especialitzada en guió i amb diversos projectes de documental i curtmetratge, promou la realització del documental ‘El hombre lobo’ per donar a conèixer la malaltia anomenada Lupus a través d’un cas personal.

Com neix la idea de rodar ‘El hombre lobo’?

La idea del documental neix de la voluntat de donar a conèixer el Lupus, una malaltia que pateixen moltes persones de la nostra societat però de la qual fins ara no se’n sabia gaire. La meva intenció és que aquest serveixi de suport per a aquelles persones que la pateixen però a la vegada aportar una visió optimista dels revessos de la vida, de manera que no només els malalts de Lupus s’hi puguin sentir identificats sinó altres persones que pateixin d’altres malalties.

Quin procés de treball ha seguit?

D’entrada, com en tot documental, però especialment en aquest, el més important és informar-se prèviament sobre el tema a tractar. En el cas de ‘El hombre lobo’, cal conèixer molt bé la malaltia i seguidament el personatge. Després d’elaborar el dossier del tractament i el guió, estem buscant diverses formes de suport per tal de poder dur-lo a terme.

Quin és el suport econòmic que necessiten i com el busquen?

Una producció costa diners i, igual que molts altres projectes estem buscant suport econòmic en el micromecenatge. Nosaltres necessitem 3.000 euros i ho estem provant a través del crowdfunding o micromecenatge i també amb d’altres formes alternatives.

Com va conèixer en Jose, el protagonista del documental?

Jo vaig conèixer en Jose fa aproximadament tres anys a la Fira del Teatre de Tàrrega. Feia pocs mesos que havia sortit de l’hospital i començava a fer vida normal. Suposo que el fet més interessant d’això va ser quan em va explicar que tenia Lupus per veure com reaccionava.

Però què és el Lupus?

El Lupus és una malaltia de caràcter crònic i autoimmune que pot afectar a diferents òrgans a la vegada. Bàsicament el teu organisme produeix anticossos en contra de sí mateix. Tot i que aquesta es pot considerar una malaltia poc comú, cal saber que hi ha molta gent que la té i, com ja he comentat, és aquesta voluntat de donar-la a conèixer el que ha impulsat el documental.

Com condiciona la malaltia en Jose?

Aquesta és la pregunta clau que aglutina la raó de ser del documental. D’entrada, quan se li diagnostica, veu que ha de deixar de banda la vida que tenia encarrilada i agafar un altre camí. Imagino que això és un cop dur. Però després sorgeix un temor encara més gran i és la pregunta de com afectarà això a les seves relacions personals, en definitiva una por al rebuig, a no poder fer el mateix que la resta de gent de la seva edat i per tant, en certa manera, quedar-se aïllat. Ell sempre havia sigut un noi molt actiu, i aquesta malaltia et priva de poder realitzar moltes activitats físiques.

La clau de l’actitud del Jose, doncs, és com afronta la situació. Com es visibilitza això al documental?

Efectivament això és difícil de veure a través de les imatges, però jo penso que és el fet de com tractem la malaltia en general. Aquesta en sí ja és prou complicada i cada cas és un món apart. Des de què em vaig plantejar de realitzar aquest documental tenia clar que no volia que fos un drama, sinó que fos una història de com un fet, en aquest cas una malaltia, et pot canviar la vida. Així doncs, veure com en Jose parla de com han canviat aspectes importants en la seva vida a conseqüència del Lupus, però sense entrar en el seu estatfísic, ajuda a entendre aquest punt de vista optimista que volem trobar.

El documental és un gènere que cada cop té més implantació. Hi ha més demanda social que mai d’aquest tipus de productes audiovisuals?

Segons la meva opinió sí. Actualment, ens arriben moltes històries a través dels mitjans audiovisuals, ja siguin pel·lícules, notícies, etc. i cada vegada costa més saber el que és veritat i el que no. Jo crec que a la gent li agrada sentir-se identificat amb allò que veu, i el fet de saber que els documentals tracten casos reals fa que aquest apropament a allò que es veu a través de la pantalla sigui encara més fort.

Un cop el documental estigui enregistrat, quines seran les vies perquè la gent el pugui veure?

Les principals vies a les quals ens dirigirem seran els festivals, sobre tot els festivals mèdics. També ens agradaria fer un primer visionat en algun espai més privat per tal que totes aquelles persones que han apostat pel projecte puguin veure el resultat.

Les noves tecnologies faciliten que es pugui treballar en aquest tipus de projectes amb un pressupost baix?

Jo crec que sí. Actualment, amb l’accessibilitat que ofereix la tecnologia és més fàcil poder retallar costos, per exemple en l’edició, o bé utilitzar càmeres i altres materials de rodatge més econòmics però amb una gran qualitat. No obstant això, penso que és important saber el que s’està fent i que la imaginació juga un paper important a l’hora de realitzar un projecte de baix pressupost però a la vegada de qualitat.

Té pensats d’altres projectes que li agradaria realitzar en un futur?

Ara per ara, el que vull és dedicar el meu temps i esforços perquè aquest surti el millor possible; després, és evident que m’agradaria poder realitzar altres projectes en un futur, tot i que actualment no en tinc cap en ment.

Entrevista publicada al setmanari La Clau (www.laclaudigital.cat).