Viure | Tribuna

Neguit econòmic

Joaquim Planasdemunt>>Aquesta història és real, però els noms són ficticis. Podria ser una de les tantes històries que produeixen neguit i incertesa pel que pugui succeir. Molts coneixem aquesta mena d’històries, i les hem viscudes més o menys properament aquests darrers anys.

Els problemes econòmics són altament destructius per a les parelles, fins i tot quan estan molt ben fonamentades

Primavera del 2007. La Nela i el Pedro es van decidir a comprar un pis. Tots els seus amics en compraven i al cap i a la fi, pel preu del lloguer i amb les facilitats que els donava el banc, podien ser propietaris. Un pis ben bonic als afores de Badalona, tot un somni! Dos-cents vint mil euros era una suma respectable, però el banc finançava la totalitat del cost i amb la mica d’estalvis que tenien els arribava per a les despeses de la compra. Amb el que treia el Pedro de la peixateria i els dos sous de la Nela que gairebé passaven de 2.500 euros el mes se’n podrien sortir. Un dels sous de la Nela (el de l’hospital) el destinarien al pis i la resta per a viure. A l’hora de negociar, el banc els va posar una mica de pegues, deia que les quotes eren una mica elevades pels sous justificats, que calia una mica de reforç per a l’operació. No sabien què fer, però parlant amb la família, els van acabar d’engrescar i els germans de la Nela es van oferir a avalar-los: valia la pena comprar el pis. Si la cosa es complicava sempre se’l podrien vendre!, la mateixa taxació del banc deia que gairebé valia tres-cents mil euros.

Hivern del 2011. Un panorama desolador. La venda de peix havia caigut d’una manera espectacular, les caixes de la botiga no donaven gairebé ni per a pagar el lloguer. Van començar a tenir deutes. A la consulta on la Nela treballava a la tarda, li van dir que només calia que hi anés dos dies la setmana, que els altres dies els faria la família. A les dificultats econòmiques s’hi van afegir les de parella.

Els problemes econòmics són altament destructius per a les parelles, fins i tot quan estan molt ben fonamentades, que no era el cas.

El Pedro, finalment, va deixar la Nela i els deutes sense pagar, i se’n va anar a provar sort a un altre país.

Primavera del 2014. El deute que havia deixat el Pedro i la mateixa pressió de l’hipoteca es van fer insostenibles per a la Nela. Tot i que el banc s’avingué a fer-li una operació de refinançament i que la família i els amics ajudaven, la pressió era molt gran i la Nela es plantejava si valia la pena continuar pagant el pis. Els veïns de replà se l’havien venut i els n’havien donat cent cinquanta mil euros…

Parlant del tema amb el seu empleat de confiança del banc, van decidir començar un procés de dació. Volien proposar que el banc acceptés quedar-se el pis a canvi de condonar tot el deute, i potser acceptar que ella s’hi quedés de lloguer.

Tardor del 2014. El procés va ser llarg, però, finalment, el banc ho acceptà. La Nela es va quedar vivint al pis, els sis-cents euros que li costa el lloguer estan dins del seu pressupost, i s’ha estalviat les despeses addicionals que li hauria costat el trasllat a un altre habitatge. Podia començar a refer-se!

Més que cercar culpables, caldrà analitzar fredament què ha passat i per què. Conèixer els errors passats ens ajudarà a evitar-los en el futur.

Davant els fets, es podrien buscar culpables: la inconsciència de la parella per arriscar-se en un projecte de massa envergadura, la cobdícia del banc per no negar la hipoteca cercant més benefici financer, la perversió del sistema capitalista basat en el consum i que ha de menester cada vegada «més carbó per a les seves calderes», la poca professionalitat de les societats de taxació que van inflar els preus, la manca de valentia o de previsió del govern per no haver refredat suaument la bombolla a temps.

Però, més que cercar culpables (a excepció de les actuacions punibles, que també n’hi ha hagut), caldrà potser analitzar fredament, sense apassionaments i amb el màxim detall què ha passat i per què. Conèixer els errors passats ens ajudarà a evitar-los en el futur.

La Nela s’ha refet. S’ha tret un pes de sobre molt important, pot tornar a fer vida social, els seus germans estan contents, l’aval que li havien donat els pesava enormement, sense cap patrimoni ni possibilitats, també castigats per la crisi, era una càrrega que els impedia aixecar el cap. Fins i tot el banc està content, un possible problema de morositat amb desnonament, probables pèrdues futures i molt dolor en una família s’han reconduït, certament, amb pèrdues en el balanç per a aquest exercici, però el problema queda ben solucionat.

La vida és l’actiu més important que tenim, la manera de gestionar-la, dins les nostres possibilitats, és la nostra principal responsabilitat.

La Nela està contenta, ha sabut fer una bona lectura de les seves possibilitats, es va equivocar en fer un projecte amb el Pedro?, es va equivocar en comprar el pis?… Potser sí, potser les circumstàncies li han estat tan adverses que qui s’ho podia pensar… Per a ella era imprevisible! El que no vol fer és equivocar-se ara quedant presonera del ressentiment, ressentiment contra la parella, contra el banc, contra el sistema capitalista, contra el govern o contra tots plegats. Ressentiment que seria justificable, però altament inhabilitador per a viure bé el futur. Només té una vida, i no es vol equivocar vivint-la reclosa en un ressentiment que li pot amargar un llarg període.

Caldrà repensar aquest període recent de la nostra història i mirar de refer allò que veiem que no ajuda a viure en plenitud, tant si són errors en les nostres actituds internes, com deficiències en les estructures socials que entre tots hem creat

Si podem evitar les caigudes, evidentment ho hem de fer, però el més important és saber-se aixecar i mirar endavant. Aprenent dels errors que hem comès, però sense deixar-nos atrapar pel ressentiment que ens pot xuclar tota l’alegria de viure.

La Nela té cinquanta anys, n’ha passat quatre de molt dolents, però és viva i té la possibilitat de passar-ne molts de bons a partir d’ara. És optimista, filla d’una família alegre, ha après que cal no quedar-se atrapat en la rancúnia. Fa poc la seva amiga Maria, amb qui comparteix confidències, li va dir amb admiració: Quina capacitat de resiliència que tens! Ella no sabia què volia dir aquesta paraula; no l’havia sentit dir mai en el seu entorn. Quan la Maria li va haver explicat que és la facultat que tenen els éssers humans de resistir i superar les dificultats, li va agradar la paraula i encara més el significat.

Amb mirada assossegada, caldrà repensar aquest període recent de la nostra història i mirar de refer allò que veiem que no ajuda a viure en plenitud, tant si són errors en les nostres actituds internes, com deficiències en les estructures socials que entre tots hem creat, unes i altres es poden modificar en el futur perquè nosaltres i els que vinguin rere nostre no repetim els mateixos errors. Ara bé, igual que la Nela, valdrà la pena fer-ho amb l’alegria de saber-se existent i amb l’esperança renovada en veure com som capaços de superar les dificultats.

Text: Joaquim Planasdemunt, Economista
Foto: Creative Commons

Article publicat per Àmbit Maria Corral d’investigació i difusió: www.ambitmariacorral.org