Ser | Tribuna

No tot són flors i violes, ni tots els indrets són SiliconValley (I)

Josep Oriol Jorba>>Sembla incomprensible, amb la que està caient i amb la que ha caigut, que hi hagi una tipologia de personatges que s’atreveixin a sentenciar que la renúncia a assumir el propi destí és d’una covardia tal que condemna a qui renuncia a la passivitat i al pessimisme. Els que fan aquestes afirmacions acostumen a ser individus hiper optimistes, que han tingut la sort de néixer a l’aixopluc d’una família benestant del món occidental i han pogut i, en principi, volgut (no és pas la meva intenció desmereixi’ls, ben lluny de mi tal despropòsit) agafar el tren de la llibertat i del desenvolupament personal en el moment apropiat. Esdevenen una tipologia d’individus “tecno-optimistes” i “triomfadors” que han estudiat a les millors universitats del món, i després han fet un salt a les millors àrees dinamitzadores de l’economia de l’èxit. Molts d’aquests individus són els que no entenen que arreu del planeta hi ha factors de risc i d’exclusió que determinen que hi hagi milions i milions d’individus que no poden assumir el seu propi destí.

Els hiper optimistes no entenen que arreu del planeta hi ha factors de risc i d’exclusió que determinen que hi hagi milions d’individus que no poden assumir el seu propi destí

Per aquesta raó recrimino als “hiper optimistes”. Per la mateixa raó m’indigno. Estripo la pròpia vestimenta davant l’actitud d’incomprensió i de falta de sensibilitat vers l’incalculable ingent d’essers abocats a un destí no volgut, un destí contra el qual no poden lluitar perquè no tenen força ni disposen de medis per fer-ho. Es tracta d’una part importantíssima de persones d’arreu del món que no assumeixen ni tenen per què assumir un destí predeterminat per una minoria occidental, per una elit pletòrica d’un devastador, devorador i opressiu poder que deixa a la cuneta, cada dia del món, a milers de milions de essers humans. Persones com tu i com jo, estimada lectora, com tu i com jo, benvolgut lector, que no són responsables de res; només de haver nascut, molts d’ells, al continent diguem-ne maleït, no per ells mateixos sinó pels pecats d’Europa, l’Àfrica. Persones que no són responsables d’haver comés cap mal contra la humanitat o contra els seu proïsme, perquè moltes d’aquestes víctimes són encara infants, nens famèlics que cada dia moren a milers pel fet de haver nascut a l’Àfrica o a altre part de l’injustament anomenat Tercer Món. Persones, en definitiva, víctimes de l’egoisme del “Primer Món”, de l’abundància desmesurada, del desequilibri intrínsec al sistema socioeconòmic imperant. Persones sense drets, sense poder decidir el seu futur més immediat. Persones que no tenen altre opció que assumir l’onerós i esgarrifós esdevenidor marcat i imposat pel Capital, per les grans Corporacions a través dels polítics alineats, comprats i a vegades, segurament també, per què no dir-ho, extorsionats.

Els “triomfadors” als quals m’estic referint, en canvi, viuen al marge del Gran Drama; ho escric així perquè el drama és superlatiu, tant ominós, tant alarmant que no em queda altre alternativa lèxica. Passen per la vida indiferents al dolor aliè, sense cap mena d’empatia. Es passegen pel món, pel seu món, tant en el sentit geogràfic com humà, com si les zones crítiques, les àrees on el drama constitueix la tònica quotidiana, no existissin o no formessin part del món global, del planeta blau, del planeta que en molts sentits és gris, en tant que opac o poc transparent i en molts d’altres és vermell, del color de la sang, a conseqüència dels innombrables focus de violència extrema. Els nostres amics tecno-optimistes (anomenem-los així perquè segur que els hi cal una gran dosi d’afecte i d’amor verdader per transformar-los i per sensibilitzar-los), estan instal·lats en zones de privilegi caracteritzades per un alt nivell de seguretat, de benestar i de confort. Això fa que fins hi tot no se n’adonin que cada cop les àrees crítiques i dramàtiques, àrees totes elles sotmeses per la tirania de l’egoisme més recalcitrant, són més properes. A més, tampoc són conscients de l’existència d’una cada vegada més incommensurable extensió tel·lúrica de pobresa, de sequera, de mancança generalitzada, que esdevé de manera voraginosa factor privatiu per l’assumpció del propi destí, del vocable tant i tant gallardejat per ells mateixos.

La societat actual vol negar les misèries que produeix i provoca. És més, postula que la situació dels pobres va millorant; una tesi que només es creuen els tecno-optimistes i gent de l’entorn de la sofisticació financera

Fa unes setmanes llegia una entrevista del Lluís Amiguet a un tecno-optimista, com el mateix entrevistador l’anomenava; “l’optimista”/”triomfador” assegurava que la pobresa anava disminuint i que cada un de nosaltres podia millorar la pròpia vida. Aquest home (no indico el nom ex professo) és un més dels que conformen aquest grup de ”amics”, un més d’aquests individus que es pensen que el món gira al voltant i a favor del progrés, de la tècnica i de la informació i que no hi ha més món que aquest. Aquest home, i tristament moltíssims més com ell, s’obliden que mil milions d’éssers del nostre planeta, éssers humans com ell, com tu i com jo, que compten, que existeixen, que són importants: són famolencs. Les sequeres, les guerres i altres factors adversos i no volguts com l’explotació forçada dels recursos minerals dels continents mal anomenats, i ho repeteixo amb tota la força i intenció, del Tercer Món, determinen el destí d’una sisena part de la població mundial.

La FAO, per exemple, ha denunciat reiteradament que el món produeix prou quantitat d’aliments per a tots els seus habitants. Jean Ziegler, ponent especial de Nacions Unides sobre el Dret a la Alimentació, deia: “Considerant l’estat actual de l’agricultura en el món es podria alimentar a tothom sense problemes. O, per dir-ho d’una altra manera: qualsevol nen que mor de fam avui constitueix, en realitat, un assassinat”.

Però, desgraciadament, no es compleixen els acords presos per les diferents institucions i autoritats d’ordre mundial. Malgrat la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a Burundi, per exemple, el 58% dels nens pateixen desnutrició crònica. Lluny d’aquesta trista realitat l’optimisme exacerbat del Primer Món no contempla en els seus plans i propòsits fer tot el possible per eradicar el drama global de la desnutrició, de la pobresa i de les guerres, ans al contrari, crea situacions, conjuntures i estratègies per agreujar i allargar en el temps l’actual situació d’injustícia i de desequilibri. Tant és així que els mercats de derivats i la seva popularització tenen una influència directa sobre els preus dels aliments que dóna com a resultat un efecte devastador en països on l’arròs o el blat de moro són aliments bàsics. La sofisticació dels mercats financers ha creat una dinàmica perversa per a les matèries primeres. El cas del biocarburants n’és un altre exemple esgarrifós en tant que l’alta demanda de cereals, sobretot blat i blat de moro, provoca un augment desmesurat dels preus convertint la matèria primera en valors de futurs, és a dir, en valors especulatius, en detriment de les necessitats bàsiques de subsistències dels països productors.

La crisis financera i econòmica s’ha utilitzat com a pretext per retallar drets socials, augmentar el nombre de persones que viuen al llindar de la pobresa i treure el dret a l’alimentació correcta i equilibrada

D’aquesta forma la realitat, dura i cruel, de milions de persones del Tercer Món en situació de fam es trasllada a una altre dimensió: la dels beneficis de les grans corporacions, una realitat emmascarada que pretén amagar el drama punyent. La societat actual, postmoderna, vol negar les misèries que produeix i provoca. És més, postula que la situació dels pobres va millorant; una tesi que només es creuen els tecno-optimistes i gent de l’entorn de la sofisticació financera. Poso a manera d’exemple de manipulació i sofisma argumental i alhora reprovable una declaració de Peter Brabeck, director general de Nestlé Internacional; aquest home deia el següent: “Mai ho hem tingut tant bé com ara, mai hem tingut tant diner, mai hem estat tant sans, mai hem viscut com ho fem avui. Tenim tot allò què volem”. Em pregunto a qui es refereix aquest director general de Nestlé? És més que evident que s’està referint només al Primer Món, com si la resta d’éssers humans no comptessin per a res. Davant de tal ignomínia dic: “mai la indiferència vers al dolor i la necessitat aliena ha estat tant evident com avui, mai el cinisme ha estat tant a l’ordre del dia dels discursos dels alts càrrecs i polítics com avui, mai la injustícia i la crueltat ha estat tant maquillada com avui”.

La tessitura és que la crisis financera i econòmica s’ha utilitzat com a pretext per retallar drets socials, per augmentar el nombre de persones que viuen al llindar de la pobresa i per, al capdavall, treure el dret de molts infants i molta gent gran a l’alimentació correcta i equilibrada.

Amb molta raó Erwin Wagenhofer, director del film Nosotros alimentamos al mundo, una pel·lícula sobre l’escassetat dins de l’abundància, va dir a manera de exhortació: “Hem de viure d’una altra manera, hem de menjar d’altre manera, comprar d’altre manera i hem de veure altres pel·lícules. O, si més no, no hauríem d’estar satisfets amb el que tenim (referint-se a la forma com vivim al marge de les necessitats d’altri).