Ser | Tribuna

No tot són flors i violes, ni tots els indrets són SiliconValley ( i II)

Josep Oriol Jorba>>Una altra tipologia d’individus, semblant a la dels hiper optimistes o triomfadors a ultrança (crec que he deixat ben entès que no tinc res en contra del progrés ni, per descomptat, dels triomfs personals, Déu me’n guard, només pretenc fer un clam de denúncia contra la indiferència i la falta de sensibilitat social i humana) està representada pels assessors dels grans lobbys transnacionals i, sobretot, de les grans corporacions. Alguns d’ells arriben a sentenciar frases com aquesta: “quan ets emocional (sensible), no ets intel·ligent”. Segur que el plantejament comporta una part de raó i de fonament, especialment si el text s’agafa dins del seu ampli i propi context; però el què em preocupa és la línia de pensament que intenten transmetre, és a dir, la que ens porta a pensar que malgrat l’evidència explícita i experimentada que l’ànima de l’esser humà suporta unes patologies que provoquen sofriment i dolor emocional, els sofriments són opcionals. És a dir, frivolitzen sobre una qüestió que mereix, per una banda, una enorme dosi d’anàlisi i, per altre, un escrutini sens fi.

Aquests individus són els encarregats de crear un pensament asèptic que immunitza la ment i bloqueja l’ànima de tot sentiment

Tot i amb això, van més enllà: diuen que les persones som plenament responsables del nostre patiment, del nostre sofriment i fins hi tot ens acusen de què interpretem el sofriment com quelcom natural. En aquest sentit argumenten que podem escollir no ser la víctima, que podem canviar quasi bé tot, sentiments, emocions, qualitat de vida. La subtilesa del seu discurs arriba a tal punt que diuen que la intel·ligència emocional (de la que tanta mancança hi ha al món; si n’hi hagués més la humanitat no estaria tant trencada, no hi hauria tanta incomprensió, tanta indolència) esdevé com un oxímoron. Quan llegim una argumentació així molt sovint, i desafortunadament en general, no ens adonem que aquests individus són els encarregats de crear un pensament asèptic que immunitza la ment i bloqueja l’ànima de tot sentiment, de tota sensibilitat per experimentar empatia vers el sofriment aliè, de tants i tants essers humans, infants, ancians, dones i homes d’arreu d’un món globalitzat i injust que els deixa al marge, indefensos, exclosos, condemnats al patiment més profund.

Com poden, i torno a manifestar la màxima indignació, parlar amb tanta lleugeresa? Com és possible que hi hagi, encara, tanta gent que pensa que tot són flors i violes? que tot és més fàcil del que ens sembla? que som els artífexs del nostre destí malgrat unes circumstàncies adverses, unes amenaces que provoquen sofriment no volgut, unes accions injustificadament concorregudes?

Tanmateix, i amb el pesar d’aquestes actituds tant insensibles, el món reacciona holísticament en positiu i genera actuacions de compromís, d’emergència, crea potencialitats proclius al canvi, activa organismes i programes internacionals per prendre resolucions favorables a la millora dels exclosos, dels desdonats, de les víctimes de les guerres, dels famolencs, dels pobres d’arreu, d’enllà i d’aquí.

Com és possible que hi hagi, encara, tanta gent que pensa que tot són flors i violes, que tot és més fàcil del que ens sembla

En aquest ordre d’idees permeteu-me enumerar tot seguit, a mode de recordatori, els objectius de desenvolupament continguts en la “Declaració del Mil·lenni pel 2015“ adoptada per la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides el setembre de 2000. Són els següents vuit punts:

1) Eradicar l’extrema pobresa i la fam. Això implica reduir a la meitat la proporció de persones amb un ingrés inferior a un dòlar al dia i la dels que pateixen fam.

2) Aconseguir l’educació primària universal en tots el països.

3) Promoure la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones.

4) Reduir en dos terços la tassa de mortalitat infantil.

5) Reduir en dos terços la tassa de mortalitat materna.

6) Combatre el HIV/sida, la malària i altres malalties, com la tuberculosi, la qual cosa implica aturar el seu creixement pel 2015 i començar a fer-les retrocedir.

7) Assegurar la sostenibilitat ambiental, integrant els principis de la sostenibilitat en les polítiques i programes dels països i aturar la pèrdua de recursos mediambientals. Reduir a la meitat el numero de persones sense accés al aigua potable i millorar les condicions de 100 milions de pobladors de barraques per al 2020.

8) Establir un “partenariat” (partnership) mundial pel desenvolupament.

Aquest programa, però, ha d’anar acompanyat de tot un cúmul d’accions per coadjuvar una real i autèntica recuperació del desgavell originat per les potències del món occidental, al llarg dècades i dècades als deferents continents immersos en el malentès i mal comprès Tercer Món.

La condonació del deute és una forma molt eficient d’acció per aportar ajut. Una altre pot ser de ben segur, segons els experts, potenciar l’estalvi intern mitjançant la generació d’excedents a través del comerç internacional. Per a tal fi cal que els països rics iniciïn un procés de liberalització asimètric, per mitjà del qual els països occidentals i els emergents obrin completament els seus mercats als productes dels països pobres i aquests, per la seva banda, puguin exercir la protecció dels seus productes agrícoles que siguin indispensables per garantir la seguretat alimentària i el modus vivendi de la seva població.

La ocultació d’informació i la venda indiscriminada d’armes, que enfosqueix la línia que separa l’autodefensa del crim, són un veritable escàndol que les nostres societats no haurien de permetre

Tanmateix, no es produiran els resultats esperats sense una autèntica i efectiva cooperació sanitària i, per descomptat, sense un estricte control de la venda d’armament. En uns moments en què es parla tant de la RSC, és a dir, de la responsabilitat social corporativa de les empreses, la ocultació d’informació i la venda indiscriminada d’armes, que enfosqueix la línia que separa l’autodefensa del crim són un veritable escàndol que les nostres societats no haurien de permetre. Àdhuc cal portar a terme una bona formació de líders amb vistes a millorar la governabilitat, a saber accedir al món de les transferències tecnològiques i del foment de l’esperit empresarial (un exemple: la fundació Umbele, promoguda pel economista català, Xavier Sala i Martín) i a tenir molt present la importància de la protecció del medi ambient.

Recordar, però, que el creixement econòmic no és una condició suficient pel desenvolupament econòmic i el progrés social, però sí n’és una condició sine qua non.

No vull acabar sense fer ressò de les paraules d’una gran home, d’un home bo; es tracta d’un text molt clarificador, pronunciat per Nelson Mandela a Trafalgar Square, l’any 2005, diu així:

“Superar la pobresa no és un gest de caritat. És un acte de justícia. És la protecció d’un dret humà fonamental, el dret a la dignitat i a una vida decent (…) Reconeixeu que el món està famolenc d’acció, no de paraules. (…) La tasca, per suposat, no és fàcil. Però no fer-ho serà un crim contra la humanitat, contra el qual demano a tota la humanitat que s’aixequi.”

I com a colofó d’aquestes eloqüents paraules de Mandela vull compartir un poema del mallorquí Miquel Ferrà, un paràgraf gravat en un monòlit al peu de l’antiga i sorprenent escalinata de 365 graons que uneix el poble de Pollença amb El Calvari, una petita ermita del segle XIV:

“Un buf d’aire esfondrà els castells de la mentida i la nua veritat brillarà de llum vestida”.