Fer | General

“Paterson” de Jim Jarmusch

El fabulós encís d’una comèdia trista

Joan Millaret Valls >> Jim Jarmusch, paladí del cinema independent nord-americà, arriba a les nostres cartelleres per partida doble. D’una banda, estrena el seubiopic sobre el llegendari grup de rock dels setanta Stooges, “Gimme Danger”, i de l’altra, una deliciosa i encisadora miniatura cinematogràfica anomenada“Paterson”, de la que en parlarem tot seguit.

La seva trama gira al voltant d’un conductor de bus de nom Paterson ( Adam Driver), que dóna títol al film, però aquest títol té un valor doble ja que respon també al nom de la ciutat on viu i treballa el protagonista, Paterson, New Jersey. Paterson, l’home tranquil de Paterson, conviu feliçment amb Laura (Golshifteh Farahani), una dona llunàtica i carregada de manies i dèries.

Paterson mena una vida rutinària, treballant tot el dia, i aprofitant el temps lliure per escriure poesia, sobretot sobre capses de llumins, en una ciutat de poetes com Allan Ginsberg o William Carlos Williams, o prendre’s cada dia rigorosament una cervesa en el bar de la cantonada. Sembla un personatge gris i tristoi, però alhora resulta absolutament commovedor per la seva bonhomia i afabilitat, o pel seu tarannà inusualment comprensiu i atent envers una dona massa propensa a les extravagàncies i rampells estrambòtics. El seu somriure franc o la rialla oberta que llueix quan segueix les converses dels passatgers del seu autobús, o dels seus amics i coneguts al bar o a casa seva, avantsala de l’horror, el fa, senzillament, un personatge adorable i meravellós.

Al costat de Paterson trobem la seva companya carregada de punyetes, però sempre desbordant i entusiasta, sincerament carinyosa, plenament il·lusa i ingènua. Entre els seus hàbits, o rampells, destaca pintar les cortines de casa seva amb formes geomètriques i en blanc i negre, o desenvolupar la seva passió culinària per la rebosteria amb pastissos o galetes decorats amb el mateix motiu geomètric de les cortines, somniant obrir el seu propi negoci.

La pel·lícula està explicada en forma de dietari, reiniciant-se aquest durant vuit dies consecutius. El moment inaugural del dia repetit successivament és una preciosa escena corresponent al dolç i romàntic despertar d’ambdós al llit. Moments transaccionals, entre la vigília i el somni, absolutament radiants, quasi impossibles, irreals, comuna sublimació de l’amor en parella. Moments embellits i màgics potser en sintonia amb el bon caràcter de Paterson, inassequible al desencís, incapaç d’enfadar-se, donant mostres d’un amor incombustible.

Però alguna cosa no acaba de funcionar en aquesta oda a la simplicitat i tot desprèn una sensació torbadora i inquietant, malgrat aquesta pàtina d’alegria i joia convivencial. La pulsió de Laura esdevé obsessiva, malaltissa, com el caprici afegit d’esdevenir cantant country amb una guitarra, com no, arlequinada. O com la figura del simpàtic gos de la parella, investit progressivament d’un caràcter malèvol, pèrfid, que gruny gelós quan la dona besa a Paterson, o quan fa la guitza diàriament a Paterson, com després es comprova en un gag divertidíssim, arribant fins i tot a destruir el seu tresor íntim, el seu quadern de poemes.

En aquesta celebració de la gent senzilla, de reivindicació de les coses petites, el retrat de la quotidianitat de Laura i Paterson es veu travessat per un enigma inescrutable, hi batega una sensació de film misteriós i de sentit completament elusiu, inabastable del tot.

Aquesta atmosfera enrarida es nodreix d’elements parafantàstics com l’aparició repetida de germans bessons de diferents edats, i que podria respondre a un dels somnis feliços d’ella sobre el desig de tenir fills bessons; o la reciprocitat fisonòmica i, potser alguna cosa més, que s’estableix entre ella i la dona guepard del clàssic film fantàstic i de terroren blanc i negre “La isla de las almas perdidas” que la parella va a veure al cinema.

En aquesta celebració de la gent senzilla, de reivindicació de les coses petites, el retrat de la quotidianitat de Laura i Paterson es veu travessat per un enigma inescrutable, hi batega una sensació de film misteriós i de sentit completament elusiu, inabastable del tot. Un film tan rar i atípic com dotat d’un caràcter hipnòtic, fascinant, magnètic, que arrossega i subsumeix a l’espectador en una atmosfera de desconcert absolut. Un espectador embruixat per unes imatges extraordinàriament gràcils, flotants o etèries, plenament entregat a l’encís d’aquesta comèdia trista, d’aquest melodrama divertit. I un espectador commogut també pel romanticisme tan babau com desarmant i corprenedor que es professen aquesta estranya parella.