Ser | Tribuna

Pàtria, Nació, Estat, Llibertat

Josep Oriol Jorba i Costa>> Com moltes altres qüestions els conceptes que anomeno a l’encapçalament han estat objecte d’incalculables vessaments de tinta. La meva aportació a tals nocions només representarà una gota més a afegir al gran mar d’idees que representa el coneixement. No pretenc qüestionar res del que s’ha escrit al respecte sinó simplement aportar uns comentaris personals que contribueixin a la crítica i a la reflexió.

L’ésser humà després d’un llarg procés evolutiu va acabar constituint-se com el màxim exponent del regne animal atribuint-se la potestat de dominar el planeta, governant-lo i gestionant-lo ala seva lliure determinació.

Aquesta posició no la va assolir, però, des de la individualitat sinó ans al contrari des de la col·lectivitat, és a dir, des de la posició de ‘homo politicus’ o membre actiu de la comunitat política. I ho va fer a través de la creació de xarxes i estructures socials i polítiques enteses aquestes en el seu millor sentit etimològic. Àdhuc tinc la necessitat de precisar que malgrat la referència a la semàntica defujo la noció que ens porta a pensar, mitjançant la força de les paraules, en l’ésser de la polis o, fent un salt històric i cronològic, en l’habitant batejat amb el terme ciutadà. I dic això per què no m’agrada la utilització tant generalitzada i uniformada de les nocions convencionals abans citades, ja que condueixen i manipulen el pensament assimilant conceptes que, de manera inconscient, descarten la realitat d’altres existències humanes com poden ser les del món rural, les dels col·lectius transhumants o les de les comunitats silvopastorils, per anomenar-ne algunes.

Havent fet aquestes matisacions insisteixo en la idea de què l’ésser humà, la dona i l’home, constitueix la cèl·lula vital de la realitat humana del nostre planeta, i en tant que unitat bàsica, el món no es veu ja com un lloc on hi viu l’home sinó les dones i els homes en societat. Una societat que es conforma i adquireix particularitats pròpies mitjançant el vincle amb la terra i els lligams que, de forma natural, li confereix l’entorn, siguin materials o immaterials. D’aquest ordre d’idees es desprèn la noció de pàtria, un concepte, haig d’admetre, molt convuls.

Però sense cap ànim de aprofundir més, faig un pas endavant i passo a comentar de manera molt planera el concepte nació. Gregorio Rodríguez de Yurre defineix nació com un agregat ètnic, individualitzat per un conjunt de característiques. Més acadèmicament podem dir que nació és la comunitat d’homes i dones solidaritzats per la unitat d’origen, el territori, la cultura, la llengua, la consciència nacional o col·lectiva i el destí històric. Ernest Renan, més metafísicament, va definir la nació com un plebiscit diari, és a dir, com una experiència socialitzada democràticament que havia de ser renovada i revalidada contínuament. Lògicament la realitat nacional de les diferents col·lectivitats humanes d’arreu del món, precisen a més de tot l’esmentat, d’estructures econòmiques i sociopolítiques per a què la nació no esdevingui un àmbit ruïnós i caòtic.

Prat de la Riba deia que la Nació és la forma intel·lectual de la Pàtria. De manera que podem dir que la Pàtria és la Nació sentida i consentida. La Nació és doncs el resultat d’una interacció holística dels factors esmentats viscuts amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès comú.

Un cop l’experiència humana de nació ha assolit els nivells necessaris de maduresa, precisa, per interactuar en aquest món de pletòrica legalitat i palmària jurisdicció, d’unes eines i unes estructures que únicament es poden assolir a través de la fórmula: Estat. Entès aquest com l’aparell que gestiona el poder que li ve donat, de manera ineluctable i intransferible, per l’autoritat del poble. Fent un paral·lelisme retrospectiu, durant els mil anys de món medieval l’auctoritas era patrimoni exclusiu, per gràcia divina, del Papa (cap visible i vicari de Déu a la terra) i per extensió del Cos Místic, és a dir, de l’Església. Per a questa autoritat el poder espiritual conferia al poder terrenal (príncep, rei o emperador) la potestas.

Per tant, salvant les distàncies, tant a nivell temporal com intel·lectual o de teoria política, l’autoritat de la col·lectivitat (l’Església a l’època medieval, el poble actualment) és l’única que pot conferir el poder als governants perquè aquests exerceixin el que s’anomena el bon govern.

En conseqüència d’aquest ordre de conceptes i idees es desprèn que només, i de manera exclusiva, la societat té la clau del poder per l’autoritat que li ha estat donada pels segles i mil·lennis d’història humana. Una autoritat que ha de fer valdre, per a poder viure en llibertat a través de l’instrument escollit, l’Estat democràtic gestionat per un govern servidor i lleial a la Res Publica.