Escolto, interioritzo i miro de comprendre. Sovint m’interrogo sobre què està passant al nostre món, al nostre entorn més proper i en les nostres llars. És un exercici vital per a mi i també per a la modesta tasca educativa que porto a terme.
Llegeixo que és el dia «internacional» de… i penso que, al cap i a la fi, això dels dies internacionals acaba essent simplement el nom que es dóna a la celebració o commemoració d’una causa promoguda per alguna organització internacional. Dia internacional de les nenes, de l’eradicació de la pobresa, de la no violència, de la dona… M’és igual quin sigui el motiu perquè la pregunta que em sorgeix continua essent la mateixa: realment necessitem els dies internacionals? Ens fan més conscients de les necessitats o dels col·lectius que suposadament els protagonitzen?
També llegeixo que s’ha posat de moda implantar-se xips per fer pagaments o per obrir portes o que hi ha algú que s’ha comprat un animal per milers de dòlars. No entenc la finalitat d’alguns esdeveniments que em semblen de ciència ficció, i em qüestiona si els qui figuren, que són tan rics en diners, ho són també en felicitat.
Els meus alumnes són adults i acostumo a debatre amb ells temes d’actualitat que generen dilemes morals i posen en terreny pantanós certs valors. Un curs més, els miro d’explicar que treballar en l’àmbit social és fer-ho amb i des de les persones. És creure en la PERSONA en majúscules, sense culpabilitzar-la, sense judicis previs i sense catapultar-la despietadament a la saca dels «marginats». Acompanyar i escoltar a cada persona sigui quina sigui la seva edat, condició, mancança o necessitat, serà una de les seves prioritats quan iniciïn les pràctiques i posteriorment s’endinsin en el món laboral. Per sobre de qualsevol idea preconcebuda han de saber veure en aquell sense sostre, en l’infant maltractat, en aquella dona víctima de la violència de gènere, en un jove immigrant, en una família amb problemes, en aquells avis amb demència, en el refugiat que ho ha perdut tot, en un adolescent absentista o en un malalt mental, una persona valuosa per si mateixa, simplement per ser qui és, per existir, a la qual no li calen etiquetes de dies internacionals, ni de les darreres extravagàncies dels nous rics o d’aquells que volen ser diferents perseguint una moda o una tendència.
Persones com qualsevol de nosaltres que ens mal anomenem «normals». Persones amb els seus «ets i uts», amb les seves diferències i els seus valors, plenes d’il·lusions i anhels, de pors i d’angoixes, de vida i de mort. Persones que, a vegades, més amb bona voluntat que no encert, miren d’ordenar les seves vides, de ser-ne els protagonistes, de prendre decisions i tenir criteri, malgrat els nombrosos «inputs» socials, que no sempre ho posen fàcil. Éssers humans que desitgen vincular-se i formar part d’un grup, d’una comunitat o d’una societat que omple els seus discursos de paraules boniques i políticament correctes, de celebracions de dies internacionals, però que no sempre es creu les seves pròpies proclames i s’oblida de posar per davant de qualsevol altre dret, el fet que tothom sigui reconegut amb l’estatus de persona.
Anna-Bel Carbonell.
Educadora.
Fotos: Creative Commons.
