Els films essencials | Ser

PSICOLOGIA I CINEMA (I) ‘De pare a fill’ (Isältä pojalle)

Josep Oriol Jorba>>

Nota preliminar

El cinema com a font històrica i mitjà didàctic esdevé una afirmació que avui ningú nega ni posa en dubte. El setè art no es un simple mitjà d’entreteniment. El cine està considerat com un dels dipositaris del pensament del segle XX i en endavant, en tant que reflecteix àmpliament les mentalitats dels éssers que fan possible els films. El cine, com va dir Martin A. Jackson, és una part integrant del món modern com ho és la pintura, la literatura o les arts plàstiques, que ens ajuden a comprendre l’esperit dels nostres temps.

“Lo que reflejan los films no son tanto credos explícitos como disposiciones psicológicas, esas leyes profundas de la mentalidad colectiva que se ramifican más o menos bajo la dimensión de la conciencia”. (Siegfried Kracauer, 1947).

“De todas maneras, cada film tiene un valor como documento, no importa del tipo que sea… abre una vía real hacia zonas socio-psicológicas e históricas nunca abordadas por el análisis de los documentos” (Marc Ferro, 1975).

“Los que realizan la película viven en el mismo país que muchos de sus futuros espectadores, cuyos problemas y esperanzas comparten parcialmente; a menos que se entreguen a una pura fantasía, incluirán en sus películas algunos de sus intereses, aunque sólo sea para atraer la atención del público.

Las películas no son la realidad, pero nunca se apartan totalmente de la situación real; como espejos que enmarcan, limitan, a veces distorsionan, pero eventualmente reflejan lo que está frente a ellos, los films exhiben aspectos de la sociedad que los produce” (Pierre Sorlin, 1991).

Breu exposició sobre els drets dels fills

Si d’alguna qüestió poden estar orgullosos els psicoanalistes és de haver estat els portadors, sense escatimar esforços i doctrina, de la torxa apologètica vers els drets del nens, de les filles i els fills del món.

Curiosament, per contra, hi ha una tendència força generalitzada de reprovar la psicoanàlisi pel fet què en el millor dels casos només pot ajudar a una minoria privilegiada, i això d’una manera molt condicionada. Però, de fet, les aportacions, tant de doctrina com de praxis, al món en general a partir de Sigmund Freud i de les que els diferents corrents o escoles psicoanalítiques són de tal magnitud quantitativa i qualitativa que la crítica o el desmereixement queden com quelcom infructuós i injustificat.

Els psicoanalistes insisteixen a dir que el públic en general es troba molt lluny d’advertir que les experiències de l’infant, nena o nen, en els seus primer anys de vida, repercutiran irremissiblement sobre la societat sencera, ja sigui a conseqüència de formes de psicosi o de drogoaddicció o criminalitat, com expressió en clau xifrada d’aquelles experiències matineres. De manera que els professionals i en particular l’Alice Miller, adverteix que fins que al nen no se li doni l’oportunitat d’adonar-se del que va viure, del que va passar, una part de la seva vida emocional romandrà congelada i la seva sensibilitat davant de les humiliacions de la infantesa quedarà com una cicatriu mal curada. Àdhuc Miller afegeix: “…todas las exhortaciones al amor, la solidaridad y la compasión resultaran inoperantes si falta este importantísimo prerrequisito de la simpatía y de la comprensión humanas”.

Sense l’amor i la valoració imprescindible i el tant necessari autoconeixement, el destí dels fills pot precipitar-se cap a la recerca de companys amb una problemàtica igual o pitjor a la seva, creant lligams més forts que els d’una relació amorosa, que els pot abocar a actituds autodestructives.

Per lluitar contra el dolor emocional i prevenir sofriments i destins equivocats i perniciosos, l’any 1989 es va crear la Convenció sobre els Drets del Nen. I en aquest mateix ordre de idees, però en clau de prosa psicològica, sobre els drets dels nens he volgut incloure uns paràgrafs del text del Alejandro Jodorowsky anomenat Tus derechos, extret del seu llibre La danza de la realidad, són aquests:

“Deberías tenir el derecho a ser engendrado por un padre y una madre que se amen durante un acto sexual coronado por un mutuo orgasmo, para que tu alma y tu carne obtengan desde la raíz el placer. Deberías tenir el derecho a no ser un accidente ni una carga, sinó un individuo esperado y deseado con toda la fuerza del amor, como un fruto que ha de otorgar sentido a la pareja, convirtiéndola en familia…Desde el momento en que este universo te produce es tu derecho tenir un padre protector que esté, durante tu crecimiento, siempre presente…Deberías tener el derecho a poseer un espacio donde poder aislarte para construir tu mundo imaginario a ver lo que quieras sin que tus ojos sean limitados por morales caducas, a oír lo que desees aunque sean ideas contrarias a las de tu familia… Tienes derecho a no ser comparado…a no ser tomado como testigo en las discusiones…a crecer en un ambiente de confianza y seguridad…Deberías tener el derecho a que no se te arranque del sitio donde tienes tus amigos, tu escuela, tus profesores predilectos… Deberías tenir el derecho a no ser criticado si eliges un camino que no estaba en los planes de tus progenitores; a amar a quien desees sin necesidad de aprobación, a abandonar tu hogar y partir a vivir tu vida, a sobrepassar a tus padres, a ir más lejos que ellos, a realizar lo que ellos no pudieron, a vivir más años que ellos.”

Àdhuc dir quelcom sobre el paper fonamental del pare de cara al bon desenvolupament psicofísic, tant pel que fa a la nena com al nen. Abans però de deixar clar que el present document no és un assaig ni pretén ser un monogràfic, sinó simplement una eina per a la reflexió amb les pròpies i oportunes limitacions de contingut i d’abast, amb la qual cosa no em referiré al paper de la mare sinó del pare a partir de la pregunta: per a què necessita un nen o una nena al seu pare?

La figura del pare comporta tota una riquesa múltiple pel fill en tant que persona, en tant que la seva veu, la seva pell, la seva personalitat, la seva història, la seva família…que ajuda al nen o nena, des de perspectives diferents per la condició de gènere, a partir del naixement fins a la maduresa. Quina vulneració tant tremenda se li fa a un fill quan se l’aparta del seu pare, sigui perquè vol marxar per decisió pròpia o perquè l’esposa el fa fora de la llar. El pare representa la interiorització de la llei, dels límits a respectar i del rol en la construcció de la identitat sexual, en el cas del nen. Per a la nena és el mirall a través del qual es va forjant el model d’home que li espera en el futur per una vida plena i feliç. El contacte, la presència, les paraules, els gests…del pare marcaran decisivament els primers anys de la infantesa i d’una manera molt més radical els anys que envolten el naixement de la consciència, entre els 6 i el 8 anys (etapa crucial de tot fill del món).

El pare juga un rol fonamental com a contrapunt del rol matern pletòric de satisfaccions i cobertures, naturals i essencials. En paraules d’Aldo Naouri, el pare és el mur on el fill hi suporta l’escala per fer el salt cap a la vida, cap al món. El pare i la mare són els dos riells sobre els que va caminant i avançant el fill. Un no pot reemplaçar a l’altre ja que els dos asseguren la bona marxa del nen i de la nena. L’amor del pare és l’altra cara de l’amor de la mare, en tant que edípicament l’home esdevé el vessant invers, que no contrària, de la mare.

Les funcions de pares no es poden complir des de la distància. Per tant, en termes generals, sense caure en dir que no hi han excepcions, no es pot acceptar que el pare que no estima a la mare, abandoni el fills, no es pot acceptar que quan la mare no estima al pare faci tot el possible per predisposar els fills en contra del pare. Abandonar als fills és abandonar-se un mateix traslladant-los odis, rancors i frustracions que es reproduiran i s’amplificaran fins a l’infinit.

Un cop feta aquesta exposició, que espero hagi servit, d’una manera o altra, de marc crític i de preludi per a la visualització o per a la seva revisió, si ja els heu vist, desitjo i confio que ho feu amb la ment ben oberta, receptiva i reflexiva que els documents fílmics mereixen.

Aquests és, doncs, el primer dels cinc films de referència que proposo i recomano:

I. DE PARE A FILL (Isältä Pojalle)

Fitxa filmogràfica

Direcció: Visa Koiso-Kanttila.

Producció:Liris Härmä, Guerilla Films Ltd en cooperació amb Elephant Films.

Fotografia: Marita Hällfors.

Color.

Duració: 70 minuts.

País: Finlàndia.

Any de la realització: 2004.

Gènere: documental.

Sinopsi

Isältä Pojalle és un document commovedor que ens parla de la vivència de la infància i la paternitat a través de la psicoteràpia viscuda en clau masculina.

El film examina, mitjançant la història de la família del propi director i productor que acaba de ser pare, la dolorosa relació que, amb molt freqüència, s’estableix entre pares i fills. Amb la intenció de trobar respostes el film aconsegueix penetrar en la psicologia de les quatre generacions d’homes que queden representades en la pantalla (l’avi, el pare, ell mateix i el seu fill). Amb una valenta narració en primera persona, V.Koiso-Kanttila de 34 anys, entrevista i grava escenes de la vida quotidiana amb la seva familia amb l’objectiu de plasmar el conflicte d’un fill que també ha d’enfrontar el repte de ser pare.

Isältä Pojalle és un viatge íntim en el què el director intenta descobrir la història, des del vessant psicològic i afectiu, de la seva pròpia família i trobar respostes als interrogants que planteja la paternitat.

L’autor

Visa Koiso-Kanttila va néixer a Oulu, Finlàndia, l’any 1970. Graduat a la The Turku School of Art and Media també va estudiar a la The New School University and Film Video Art de Nova York i a la University of Art and Design de Hèlsinki. L’any 1999 va fundar la seva pròpia productora, Guerrilla Films, i es va adherir al col·lectiu de directors finlandesos Elephant Films.