Els films essencials | Ser

PSICOLOGIA I CINEMA (III) ‘La cinta blanca’

Josep Oriol Jorba>>

III. LA CINTA BLANCA (Das weibe Band-Eine Deutsche Kindergeschichte)

Fitxa filmogràfica

Direcció: Michael Haneke.

Guió: Michael Haneke.

Producció:Stefan Arndt, Veit Heiduschaka, Michael Katz, i altres.

Fotografia: Christian Berger.

Color i blanc i negre.

Duració: 144 minuts.

País: Àustria, Alemanya, França, Itàlia.

Any de la realització: 2009.

Gènere: drama.

Protagonistes: Christian Friedel, Ulrich Tukur, Josef Bierbichler…

Sinopsi

El film descriu la vida en un petit poble del nord d’Alemanya a l’ombrall de la Primera Guerra Mundial.

Un sastre que ha estat mestre a una aldea alemanya, narra els estranys successos que van esdevenir entre el juliol de 1913 i l’agost de 1914. Inexplicables fets de violència extrema comencen a produir-se de forma inusitada en un poble, aparentment feliç i pacífic regit per la moral cristiana protestant. Una situació que fa difícil i complicada la recerca dels autors i culpables dels fets abans esmentats.

Els camperols es trobaven sotmesos, per una banda, al Baró, amo i senyor de les terres de de les feines de la major part dels habitants, per l’altre, al doctor, un vidu que humilia i alhora cohabita amb la partera del poble, i també al pastor protestant, un purità que manté sota l’obediència estricta a través de mètodes de severitat extrema, tant a la feligresia com als seus fills i esposa. És el pastor el qui lliga la cinta blanca als seus fills com a proba ocular de puresa i innocència, una manifestació que humilia tremendament als fills davant de la resta del poblat.

El malestar popular s’intenta tapar, per exemple, amb les celebracions com la festa de la collita, però l’escalada de violència va en augment i les confrontacions entre els dirigents no s’hi fan esperar. El film acaba amb la declaració de guerra entre Sèrbia i l’Imperi austrohongarès que va ser la metxa que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial.

El film posa especial rellevància i evidència en el fet de que els secrets i els misteris poden ser parcial i temporalment ocultats per a trobar als responsables i als culpables, però el que no es pot amagar mai són els símptomes ineluctables i patològics d’una societat malalta.

Notes de l’autor:

Michael Haneke ( 23 de març de 1942, Munich, Bavera, Alemanya), és un director i guionista austríac conegut pel seu estil torbador i controvertit. Fill d’un director i actor alemany, Fritz Haneke, i d’una actriu austríaca, Beatrix Degenschild, va estudiar filosofia, psicologia i art dramàtic. Fou crític de cinema, editor i dramaturg.

Haneke desconstrueix les estructures narratives tradicionals per aconseguir un allunyament brechtià. La seva provocativa i peculiar forma de narrar recerca sobretot fer pensar a l’espectador i situar-lo en una situació que s’allunyi de les còmodes convencions cinematogràfiques.

Entre les seves obres filmogràfiques trobem: Der siebente Kontinent (1989), Funny Games (1997), La pianista (2001), Caché (2005) i Amor (2012), entre d’altres.

Segons el propi Haneke, el film tracta sobre la gènesi de tot tipus de terrorisme, sigui de naturalesa política o religiosa. La pel·lícula “…es un microcosmos que representa el macrocosmos de la societat de manera molt eficaç”.

Diu que va filmar originalment en color i a continuació el cel·luloide va ser passat a blanc i negre per a obtenir major severitat i dramatisme. El seu film, comparteix, es una opressiva paràbola sobre l’origen de tota violència amb un guió centrat en els fills d’un poble remot de la protestant Alemanya de principis del segle XX.