Els films essencials | Ser

PSICOLOGIA I CINEMA (i V) ‘Lore’

Josep Oriol Jorba>>

V. LORE

Fitxa filmogràfica

Direcció: Cate Shortland.

Guió: Cate Shortland,Robin Mukherjee.

Producció:Edge City Films, Porchlight Films, Rohfilm.

Fotografia: Adam Arkapaw.

Musica: Max Richter.

Color.

Duració: 109 minuts.

País: Alemanya, Gran Bretanya, Austràlia.

Any de la realització: 2012.

Gènere: Drama.

Protagonistes: Saskia Rosendahl, Kai Mailina, Ursina Lardi…

Sinopsi

Alemaya, primavera de 1945. S’ha anunciat la mort del Führer i l’exèrcit alemany s’està enfonsant per moments; el Tercer Reich està a les portes de ser liquidat. Les forces aliades estan entrant victorioses. El pare de Lore, un alt càrrec de la SS, està ultimant l’eliminació de proves que el puguin inculpar de les atrocitats comeses.

Lore, una jove que ha gaudit d’una vida rural segura i feliç en companyia de la seva mare i dels seus quatre germans, un d’ells nadó, veu com de sobte la seva vida ha de canviar…

L’autor

Cate Shortland (10 d’agost de 1968, Temora, New South Wales, Austràlia) és una directora i escriptora de cinema i televisió australiana. Entre la seva filmografia figuren: Strap on Olympia (1995), Pentuphouse (1998), Flowe Girl (2000), Joy (2000), Somersault (2004), a part del serial The Secret Life of Us.

Amb Lore (2012) Cate Shortland va ser guardonada amb el Premi del Públic al Festival de Cine Internacional de Locarno i amb el Cavall de bronze a la millor pel·lícula del Festival de Cine Internacional d’Estocolm, a més la cinta ha estat escollida com la candidata australiana a la 85ena edició dels Premis Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera.

Valoració i comentari del cicle d’articles ‘Psicologia i cinema’

Vull indicar en primer lloc que l’ordre que he seguit per enumerar i referenciar els cinc documents fílmics no s’ajusta a cap criteri de valor de continguts ni a cap mena de fil conductor d’idees, sinó simplement a un ordre aleatori que té a veure amb la meva memòria visual, concretament em refereixo a la successió temporal en què vaig visualitzar cada un dels films referenciats.

La tria de la filmografia proposada podia, per suposat, ser diferent de l’exposada, però estic segur que convindreu amb mi que els continguts dels cinc films són prou eloqüents i interessants com per a fer-nos meditar i prendre consciència de la transcendència del rol de tot pare i tota mare del món envers els fills, un rol que tanmateix no sempre, desafortunadament i malaurada, es desenvolupa de la millor i més justa manera.

Aprofitant el fet que pertanyem a una societat d’una llarga tradició cristiana, exposo tot seguit, un text que m’ha vingut a la ment a través de la memòria, una cita bíblica que penso, sense por a equivocar-me, que no sempre té sentit ni validesa, a saber, l’exhortació que diu: “Fills, obeïu als vostres pares com vol el Senyor. És just que ho feu així” (Efesis,6,1). Per això amb molta prudència i clarividència, el mateix autor, l’apòstol Pau, un home amb una gran formació filosòfica hel·lenística, diu en el verset 4 de la mateixa cita anterior: “Pares, no irriteu al vostres fills…”.

És interessant notar com la tipologia de relacions humanes objecte de la present exposició ha estat, des de fa molts anys, jo diria, des de sempre, ans molta més a partir del segle XIX en endavant, en el punt de mira de les persones sensibles i sàvies, preocupades per donar solucions i sortides honroses, unes més lluminoses que altres, a aquesta atàvica qüestió. Però malgrat la dedicació escripturística i les, sens dubte, voluntats posades sobre el tema en qüestió, els patrons i els errors generacionals es van perpetuant.

Després dels milers d’anys d’història de la humanitat, la cadena de l’infortuni educacional continua transferint models erronis i, en moltíssims casos, ominosos cap a les corresponents descendències. El món actual ha aconseguit un altíssim grau de desenvolupament tecnològic, no hi cap interrogant ni dubte, estem en el que anomenem l’era de les comunicacions, certament, però de què ens serveixen aquests avenços si cada vegada de manera més i més alarmant es produeixen estats d’incomunicació i, per extensió, d’incomprensió generacional, de discòrdia parental i de conflictes familiars?. Quan i com es trencarà la cadena de tal infortuni? Algú o alguns, els que siguin, encetaran, el més aviat possible, l’inici del capgirament de la roda per posar fre a la mala educaciói als conflictes generacionals?

Quan tenim fills es reprodueixen els patrons palmaris que van passant d’una generació a la següent, repetint rols que conformen l’abans esmentada cadena educativa i formativa.

Amb l’objectiu que es pugui produir un canvi cap a un model que superi i millori l’existent, cal la més important renovació d’actituds i voluntats que mai s’ha fet realitat. Es tracta de què arribi la Revolució del Ésser.