Ser | Tribuna

Quina pena que el refranyer tingui raó

La infanta Cristina i Urdangarín // lavanguardia-com

Juan María Tellería >> Resulta gairebé increïble que a hores d’ara hi hagi encara ciutadans espanyols amb la suficient dosi d’ingenuïtat com per haver cregut que la infanta Cristina de Borbó i Grècia, Sra. d’Urdangarín i duquessa de Palma, s’anava a veure contra les cordes en un judici per la seva més que lògica implicació en el tristament cèlebre cas Nóos que tant ha perjudicat a l’estabilitat i l’economia de centenars de milers de famílies en “els Països Catalans”, i de retop en la resta de l’Estat Espanyol. D’aquí la nostra estupefacció en llegir aquests dies en certs rotatius els comentaris d’alguns lectors que expressaven la seva “més profunda decepció”, la seva “amarga desil·lusió” o el seu “depriment desencís” (paraules textuals) davant el recurs del Fiscal Anticorrupció, Sr. Pedro Horrach, contra la decisió del jutge instructor del cas, Sr. José Castro, d’imputar a la infanta. Esperaven, tal vegada, una aplicació de la llei a un membre de la família reial en les mateixes condicions que a la resta de la ciutadania? Cal ser realment càndid per concebre alguna cosa semblant!

La veritat és que aquesta situació, d’altra banda tràgica, no sembla cap novetat. Conjuntures semblants s’han vingut repetint fins a la sacietat durant tots els mil·lennis d’història documentada que la humanitat arrossega a les seves espatlles. El que passa és que, i en principi ho comprenem, es fa veritablement difícil d’assumir que encara persisteixin en una societat que es pretén civilitzada, democràtica i fins i tot d’arrels cristianes. Costa admetre que en països suposadament moderns del segle XXI pervisquin conceptes medievals com l’existència de “cases reials” i “famílies nobles”, amb el que ‘de facto’ (i fins a ‘de jure’!) ens trobem amb la trista constatació de fet de què en diversos estats de la Unió Europea, l’espanyol entre ells, hi ha ciutadans de primera, de segona, de tercera, i vagi un a saber de quina categoria més. I en el cas concret del Regne d’Espanya, a cada vegada un major nombre dels nostres compatriotes li resulta enormement complicat assimilar la contradictio ‘in terminis’ que suposa un suposat règim democràtic —en el qual, segons s’ha dit fins a la sacietat, el poble tria als seus propis governants— enfront de la realitat d’una prefectura de l’Estat hereditària, coronada i vitalícia, constitucionalment inviolable i exempta de responsabilitat davant la llei (????), imposada per un dictador difunt, amb el que s’imposa la sospita que vivim en realitat en un règim de “democràcia tutelada” i ben controlada, un simple “rentat de cara” polític davant els nostres veïns europeus i occidentals, alguna cosa que no desitja ningú. I per no allargar-nos en aquesta pintura de tints ‘goyesco’, com a cristians que professem ser se’ns fa intolerable la trepitjada constant de la dignitat de les persones humanes que comporten aquestes situacions tan summament injustes, en les quals les evidents desigualtats de tracte només provoquen de continu als més febles insultant-los i humiliant-los en el marc de la pròpia llei i a l’empara de les institucions públiques. Ja ho diu el refranyer amb la seva proverbial saviesa: “Allá van leyes do quieran reyes”, “Es ley lo que quiere el rey”, o “La leyes implanta quien más las quebranta”.

Impossible no qüestionar-se una vegada i una altra, no només què està passant, sinó quina ha de ser nostra actitud com a creients davant aquestes realitats indesitjables però certes.

Trobem textos en les Sagrades Escriptures segons els quals els antics profetes d’Israel, sent portaveus autoritzats de Déu, protesten en contra de les desigualtats socials “legals” del seu temps, és a dir, emparades pels sistemes polítics del moment, essencialment injusts i alienants de la persona humana, i exigeixen canvis dràstics a favor dels menys afavorits. Un exemple ho tenim a Isaies 10, 1-3a: ‘Ai dels que dicten lleis injustes, i prescriuen tirania, per apartar del judici als pobres, i per llevar el dret als afligits del meu poble; per despullar a les vídues, i robar als orfes! I què fareu en el dia del càstig? A qui us acollireu perquè us ajudi, quan vingui des de lluny la devastació? On deixareu la vostra glòria? Anem a dir-ho clar: el clam dels profetes s’eleva per reivindicar els drets bàsics d’aquells als quals Jesús de Natzaret, segles més tard, prometria la plenitud del Regne de Déu i una justícia total, és a dir, la redempció, l’alliberament, i dit en un llenguatge més actual, la devolució de la seva prístina dignitat humana.

L’Església avui no pot romandre callada davant les injustícies de la nostra societat ni davant els escàndols que suposen la trepitjada constant de la dignitat humana i la insultant accepció de persones que practiquen les lleis d’aquest món atorgant impunitat a alguns d’alt llinatge i excedint-se en càstigs amb els de classes més baixes. No ‘deu’. Millor dit, ‘no hauria de’. El dolent és que les jerarquies oficials no obren la boca. Mentre que representants (se suposa!) de Jesús de Natzaret, el Redemptor de la humanitat, els cristians, estem cridats a alçar la mateixa veu que en un altre moment van aixecar els profetes d’Israel i fes sentir el Fill de Déu en els cims i les valls de la Palestina de fa vint segles. Ni més ni menys. I no se’ns demana que improvisem o “inventem” un nou missatge, sinó que repetim aquell tan antic, però desgraciadament tan actual, a favor de tots els que avui es veuen minvats, maltractats i injustament agraviats per un sistema cada vegada més podrit que fa aigua per tot arreu, però es resisteix a morir i es prepara sens dubte per finir arrossegant amb si a tots els que pugui.

Personalment no creiem que a l’Església li calgui l’encapçalar revolucions armades que guillotinin caps coronats o massacrin aristòcrates, eclesiàstics venals, banquers o empresaris explotadors, en una orgia de sang. En realitat, no es guanya gens amb aquestes actuacions. Si un poble exasperat fins al límit i injustament provocat decidís prendre’s la justícia per la seva mà i eliminar físicament als seus opressors, l’Església de Crist difícilment podria donar el seu vistiplau a una violència desmesurada que també acabaria, tard o d’hora, cometent injustícies i atropellaments, que també perjudicaria a innocents en certa mesura. Hauria, en aquest cas, de prendre la paraula per exigir misericòrdia i fer quant estigués al seu abast per canalitzar els esdeveniments per camins de pau i de reconstrucció, encara que no la comprengués, encara que es guanyés l’enemistat d’aquells a qui en un altre temps hauria defensat.

Esperem sincerament que quadres de revolució dràstica com els que hem pintat no arribin a succeir, ni a l’Estat Espanyol ni a cap altre.

El que sí passa avui és que els qui posseeixen el poder a l’Estat Espanyol i en uns altres, abusen, trepitgen, humilien, vexen, perverteixen, maltracten, insulten als més febles emparats per lleis injustes que fan accepció de persones, que no tracten per igual a tots els éssers humans, que s’obliden d’alguna cosa tan fonamental com que tots tenim la mateixa dignitat com a homes i dones. Per això els cristians alcem la veu i els acusem clarament de corrupció, comminant-los a un canvi radical.

Qui ha delinquit i ha perjudicat als seus conciutadans ha d’asseure’s ja en el banc dels acusats i sotmetre’s als dictàmens de la llei reparant els errors comesos, sigui príncep o plebeu, governant o governat, patró o obrer, ric o pobre, tingui el cognom de Borbó o de qualsevol altra manera.

Segons les Escriptures, hi ha una llei suprema i eterna, molt per sobre de les disposicions humanes que són transitòries, i un Jutge inapel·lable i incorruptible que finalment farà justícia sobre totes les injustícies sempre a favor de les víctimes i els desemparats d’aquest món.

Aquí estem els creients per recordar-ho i proclamar-ho de continu.