Els films essencials | Reportatge

Reconstrucció

Una crítica de Joan Millaret Valls

Joan Millaret Valls>>Després de la mirada a l’Alemanya Oriental sota el Teló d’acer a “Bárbara” (2012) en què es percebia el país com a presó, el director alemany Christian Petzold gira de nou la vista envers el passat i la diposita en els anys immediats de la postguerra alemanya per parlar de l’holocaust i del retorn dels supervivents dels camps de concentració. Tornem i retornem a l’horror dels camps i la idea de la culpabilitat alemanya que per omissió, consentiment o, directament, la delació, va llençar els jueus alemanys als forns crematoris. Però Petzold ho fa sota un plantejament tan suggeridor com remarcable gràcies a un enfocament metaforitzador que s’inspira lliurement en “Retorn de les cendres” del francès Hubert Monteilhet.

“Phoenix” al·ludeix al·legòricament al mateix fet del ressorgiment de les cendres d’un país devastat, encara que sigui des d’un bar de la zona nord-americana del destruït Berlín.

Nelly (Nina Hoss) retorna miraculosament del camp d’Auschwitz quan ha estat donada per morta i ho fa amb el rostre reconstruït ja que havia estat desfigurada, acompanyada de la seva millor amiga Lene (Nina Kunzendorf). Nelly anhela amb tot el desig retroba el seu antic marit Johnny (Ronald Zehrfeld) però aquest no la reconeix. Tot i que la seva amiga li confessa que Johnny la va trair i entregar als nazis, ella vol tornar als braços del seu marit i es prestarà a un joc de simulació i posada en escena ordit pel propi marit per demostrar que segueix viva i aspirar així a aprofitar-se de la herència d’una família aniquilada.

El títol “Phoenix” al·ludeix al·legòricament al mateix fet del ressorgiment de les cendres d’un país devastat, encara que sigui des d’un bar de la zona nord-americana del destruït Berlín, lloc de rencontre i de no reconeixement de la retornada de part del seu home. El rostre nou de la protagonista incorpora una nova mirada a un país que es debat entre la reconciliació i el càstig per forjar una nova identitat col·lectiva. Tot apunta a que ella ha estat enganyada però tossudament s’aferra al renaixement del seu antic amor, com si fos una extensió de la pròpia reconstrucció d’un país en runes. Però l’amor topa amb l’engany, la mentida i l’aprofitament, i el desig de recomençar acaba per plantejar el dilema ineludible de l’amnèsia col·lectiva per qüestionar conceptes com l’oblit i el perdó.