Fer | Secció Bertolt Brecht
Ribó, 70 anys calçant el ciclisme
Bahamontes, Anquetil o Poulidor han portat les sabates fetes per aquesta nissaga
Orestes Ribó, fill del fundador i continuador de la marca, davant la seva taula 'd'inventar'.
Rafael Vallbona>>Desafiant l’autarquia de la postguerra, Oreste Ribó va decidir l’any 1945 crear el seu propi taller de manufacturació de sabates.Dirigida pel seu fill Orestes, Calçats Ribó acompleix aquest 2015 70 anys en plena vigència, salut i modernitat. Llegiu la fascinant història d’aquesta nissaga que ha calçat Jaques Anquetil, Federico Martín Bahamontes o Raymond Poulidor.
No va ser un any fàcil aquell 1945. La fi de la Guerra Mundial va posar al descobert l’horror nazi i la brutalitat dels bombardeigs sobre el Japó. Franco feia filigranes per mostrar-se proper als aliats per por que, després de Berlín, russos i americans marxessin sobre Madrid tal i com havien somiat els republicans que van lluitar a la resistència francesa. Però ni l’aprovació del Fuero de los Españoles, ni la sortida dels falangistes del govern, ni la fi de l’obligatorietat de la salutació braç en alt, van millorar la depauperada vida dels ciutadans d’un país on hi faltava de tot, i no només llibertat.
El caràcter infatigable de l’Oreste el va portar a fer el que llavors era una quimera: crear el seu propi taller; al Poblenou, on encara és avui. Enguany la marca de sabates per al ciclisme Ribó fa 70 anys.
Hi ha una generació que van ser nens amb infinites esperances als anys trenta i joves derrotats a partir dels quaranta; que van néixer amb l’anhel possible d’un món just, i que van fer-se adults sota l’esguard ombrívol de la dictadura; però que mai no van defallir. L’Oreste Ribó Contente (Barcelona 1924) va ser un d’aquells nens sense infantesa que van preservar tota la vida allò que van aprendre a estimar: la família, el barri i l’ofici que havien après. Poca cosa més es podia demanar llavors.
De mare italiana i aprenent de sabater des dels vuit anys, a l’Espanya de 1945 de l’estraperlo, les novel·letes d’El Coyote, el racionament de benzina, l’aïllament internacional i el debut de Lola Flores i Manolo Caracol, el caràcter infatigable de l’Oreste el van portar a fer el que llavors era una quimera: crear el seu propi taller; al Poblenou, on encara és avui. Enguany la marca de sabates per al ciclisme Ribó fa 70 anys.
Fins els anys trenta els ciclistes anaven amb espardenyes, i els ciclistes dels anys quaranta anaven amb sabates gairebé normals.
Malgrat les enormes dificultats dels anys d’autarquia per trobar pell en condicions, l’Oreste Ribó va comprar un local al barri, al carrer Galceran Marquet. A baix hi va instal·lar el taller, el mateix que ara regenta el seu fill Orestes (Barcelona 1960), i al pis de dalt hi va viure la família durant molts anys. Després d’haver patit durament els bombardeigs feixistes durant la guerra, el Poblenou recuperava poc a poc el caràcter de pulmó industrial de Barcelona. Les grans indústries dels anys trenta tenien ja poc a fer, però naixia un teixit de tallers i petits negocis que van conformar el model de barri popular, associatiu i participatiu que avui encara és. Els icarians de primers de segle xx n’estarien orgullosos.
Un aspecte del taller de sabates Ribó, al carrer Galceran Marquet del Poblenou de Barcelona. Al fons es pot veure les lleixes amb les formes de tots els models de sabates que han fet des de 1945.
Les idees de l’Andreu
En Ribó va començar el seu petit negoci fent sabates de tota mena, segons demanaven els clients. El primer calçat esportiu van ser unes botes de boxejador per un veí, que s’hi dedicava. Va ser un encàrrec més. Fins que el seu germà li va parlar de les sabates de ciclisme.
A falta de tecnologia industrial, en Ribó hi va posar treball i imaginació. Sobre la forma d’una sabata normal va començar a introduir-hi modificacions segons les especificitats de cada corredor.
L’Andreu Ribó es dedicava al ciclisme de forma semiprofessional abans de marxar al Brasil. Va ser amb ell que l’Oreste va adonar-se que, en aquell temps, no hi havia ningú que fabriqués sabates per al ciclisme. Fins els anys trenta els ciclistes anaven amb espardenyes, i els ciclistes dels anys quaranta anaven amb sabates gairebé normals. De fet les primeres sabates Ribó tenien una aparença de sabates normals i corrents, encara que estiguessin més reforçades a còpia de cosir a ma, però els materials que s’empraven seguien essent cuir i pell. Era un treball difícil i lent, i no sempre es disposava de la matèria primera necessària.
Però és que, al tombar la dècada dels cinquanta, tot el que l’Oreste Ribó sabia de ciclisme era el que li havia explicat el seu germà. I tot i que l’any 1950 s’havia inaugurat el tren Talgo, Míster Marshall va passar de llarg d’Espanya, tal i com va explicar de forma genial Luís García Berlanga el 1952 a la pel·lícula homònima. I, a falta de tecnologia industrial, en Ribó hi va posar treball i imaginació. Sobre la forma d’una sabata normal va començar a introduir-hi modificacions segons les especificitats de cada corredor. Així va fer-hi forats a la pell per ventilar el peu i va col·locar petits tascons de pell gruixuda enganxats a la sola per tal que el ciclista pogués ancorar la sabata al pedal per evitar que llisqués el peu em fer la força del pedaleig.
Emilio Rodríguez, guanyador de la ‘Volta’ a Catalunya els anys 1947 i 1948 i de la Vuelta a España l’any 1950, Bernardo Ruíz (Vuelta 1948), Primo Volpi (‘Volta’ 1951) o el jove valor de Montcada i Reixac, Miquel Poblet (‘Volta’ 1952 i 1960), van ser els primers clients il·lustres i, a la vegada, els primers consellers i assessors de la jove empresa.
Anquetil, Gimondi, Poulidor i molts dels millor corredors de l’època anaven a Ribó aprofitant que passaven per Barcelona en una etapa de la Vuelta o la ‘Volta’.
Havia acabat la guerra mundial i mitja Europa estava arrasada, en Ribó era dels pocs que feia sabates de ciclisme. A més, com que no hi havia competència per la situació d’autarquia econòmica que vivia Espanya, la majoria dels ciclistes li encarregaven les sabates i l’empresa anava creixent. Tot i aquestes expectatives favorables, les sabates es muntaven a mà completament. Al taller hi havia tres persones que només muntaven. No hi havia cap màquina. I va arribar un moment que va deixar de fabricar sabates d’altres usos. L’any 1959, quan el govern va posar en marxa el Plan de estabilización per liberalitzar l’economia i salvar-la de la fallida, el destí de l’empresa d’Oreste Ribó estava traçat. A més, el ciclisme espanyol es prestigiava arreu del món gràcies a Federico Martín Bahamontes, que aquell juliol va guanyar el Tour de França.
Passi, senyor Anquetil
La tècnica de fabricació es va anar perfeccionant de forma primària amb la incipient tecnificació. Es van començar a posar plaques metàl·liques per fer la sola més rígida, i es va idear la serreta per enganxar les sabates als clips. Així es guanyava en rigidesa i control de la força del pedaleig, però els ciclistes anaven literalment lligats als pedals, fet que propiciava aparatoses caigudes. Anquetil, Gimondi, Poulidor i molts dels millor corredors de l’època anaven a Ribó aprofitant que passaven per Barcelona en una etapa de la Vuelta o la ‘Volta’.
Un dels catàlegs de Rinó dels anys 40. Alguns d’aquests models s’han recuperat i es tornen a fabricar.
Amb el negoci arrencat l’Oreste Ribó es va cansar de viure damunt del taller; no el deixaven respirar. No hi havia migdies, ni vespres, ni diumenges ni festes. A tothora el demanava un ciclista o un altre. O sigui que va comprar un altre pis, al mateix barri, i la família s’hi va traslladar.
En aquell temps a Barcelona es feia molt de calçat, i l’empresa s’anava fent un nom. A finals dels cinquanta l’Oreste Ribó va rebre una carta dels Estats Units on li demanaven que els servís mil parells de sabates. Després de pensar-hi els va respondre que “si els servia a ells els mil parells no podria servir a cap altre client“. I no va acceptar la comanda. Era així, una mica hereu tardà de la utopia icariana que encara presideix el barri.
El desarrollismo franquista havia obert el país. El turisme entrava i, més tímidament, les exportacions començaven a funcionar. Els italians havien muntat la Seat a la Zona Franca contra la voluntat de Franco, però eren els que hi posaven els calés. Eren els anys en què naixia la societat de consum, i amb ella els electrodomèstics, la pluriocupació, la venda a terminis i l’oposició al règim s’organitza en la clandestinitat. L’any 1965 es funda a Barcelona CCOO i el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Al maig se celebra la primera edició de l’Escalada Ciclista al Castell de Montjuïc, i a l’octubre, també a Barcelona, Bahamontes anuncia la retirada. Aquell mateix any Bob Dylan canta que ‘Els temps estan canviant’. I tant!
L’Oreste era un empresari de l’antigor. Ell no aspirava a acaparar fortuna ni possessions. Li agradava fer el seu producte amb cura i estimació, aconseguir que els clients estiguessin satisfets i crear riquesa i llocs de treball. Capitalisme productiu, allò que ha desaparegut.
El petit Orestes (fixeu-vos amb el matís de la essa al final del nom, el pare l’escrivia en italià i el fill en català) recorda que de ben menut ja acompanyava el pare a l’Hospitalet, a veure un home que també muntava sabates. Un cop a la setmana li portaven les formes i el material, i recollien les que ja estaven fetes. I no eren pocs els dies que, en sortir d’escola, anava una estona al taller a passar cordons.
El negoci anava francament bé aquells anys. Els Ribó s’hi guanyaven la vida. Tenien dos clients/distribuïdors molt importants: casa Masferrer (Granollers) i Comet (Andoain). Hi treballaven molt. L’època en què van produir més portaven les sabates a cosir a empreses de la Vall d’Uxó i d’Elx. Allà les muntaven i al taller de Barcelona feien el control de qualitat, les netejaven i les encapsaven. Però l’Oreste era un empresari de l’antigor. Ell no aspirava a acaparar fortuna ni possessions. Li agradava fer el seu producte amb cura i estimació, aconseguir que els clients estiguessin satisfets i crear riquesa i llocs de treball. Capitalisme productiu, allò que ha desaparegut.
Poc a poc la tecnologia en la fabricació de sabates per a ciclisme va anar progressant. Lentament, si ho comparem amb altres esports. Però va arribar un moment en què els fabricants es van adonar que, per obtenir la rigidesa de les soles que volien els ciclistes, la pell ja no era suficient, i calia posar-hi xapa de ferro. Però llavors les sabates pesaven massa. Aquella tampoc no era la solució. La italiana Bianchi va ser la primera marca a adoptar el niló i els poliuretans per a les soles. Ribó també ho va fer.
Eines, mostres i estris diversos dels primers temps, quan les sabates es feien totalment a ma.
Qui vol un biòleg?
Amb 17 anys i el COU acabat a l’acadèmia Granés, el jove Orestes Ribó Mínguez (Barcelona 1960), fill del fundador i avui propietari de l’empresa, volia estudiar biologia; era el seu somni. Però al taller hi treballava una biòloga que mai no havia trobat feina en el seu camp. El fill no podia tenir un pitjor exemple per convèncer la família de les virtuts laborals de les ciències, i va acabar matriculant-se a econòmiques. El problema és que no li agradaven gens, és clar. Essent bon estudiant com era, va trigar tres anys per aprovar un curs i mig, i al final li va arribar el torn i se’n va anar a la mili.
La marca Ribó va monopolitzar els peus dels millors corredors de trial durant anys. Per aquell temps, el sistema SPD de Shimano (cales amagades a la sola) havia provocat nous canvis en una indústria que es modernitzava a un ritme vertiginós com no ho havia fet en anys.
Un operari del taller es jubilava l’any 1982, just quan el fill de l’amo tornava del servei militar. Evidentment va ocupar la plaça vacant; i fins avui. Els socialistes van arribar al poder, el mundial de futbol va suposar l’homologació internacional de la nova Espanya democràtica, incorporada a l’OTAN malgrat l’oposició de molts ciutadans. Gràcies a l’autogovern Catalunya va poder començar a donar-se a conèixer al món com a nació amb llengua, cultura i història pròpies; i quatre anys després Barcelona va ser escollida com a seu dels Jocs Olímpics de 1992.
L’Oreste es va començar a retirar lentament del negoci. Li va costar, és clar: era com un fill al qual havia donat els millors anys de la seva vida. A més, va ser una època difícil per l’entrada de nous competidors al mercat, com la marca navarresa R100 i la renovació del sector que va portar els pedals automàtics i la bicicleta de muntanya.
L’Orestes Ribó es va adonar que no podia competir amb les grans marques com Sidi o Shimano, i que no volia competir amb marques locals que compren barat sabates de baixa qualitat per vendre-les després amb llurs noms.
Quan a meitats dels vuitanta la casa Look va aplicar a la bicicleta el principi de les fixacions de l’esquí, el mercat de les sabates es va capgirar. Les soles havien de ser més rígides, l’ús de pells naturals entrava en crisi, els derivats dels poliuretans prenien la iniciativa; el sabater deixava pas al dissenyador. El peu ja no calçava la sabata, sinó que s’hi instal·lava. El calçat per a les joves bicicletes de muntanya també era completament diferent. La primera sabata que van fer els Ribó s’assemblava més a una Xiruca, amb sola de cautxú i tot. Un temps després va ser el corredor de bike trial Jordi Rubió qui els va fer veure que aquelles sabates anirien molt bé per a la seva pràctica esportiva a penes variant les soles. La marca Ribó va monopolitzar els peus dels millors corredors de trial durant anys. Per aquell temps, el sistema SPD de Shimano (cales amagades a la sola) havia provocat nous canvis en una indústria que es modernitzava a un ritme vertiginós com no ho havia fet en anys.
Poc a poc, i gràcies a aquestes transformacions, l’Orestes va anar adquirint experiència i poder de decisió, un territori no sempre fàcil de conquerir per al fill d’un fundador. Fins que, cap als setanta i pocs anys, l’Oreste Ribó Contente, cansat per tanta feina però feliç pel llegat deixat, va deixar d’anar al taller. Pedro Delgado va guanyar el Tour l’any 1988 i Miguel Indurain els de 1991 fins a 1995, a més de dos Giro (1992 i 1993). El ciclisme tornava a ser un esport de masses, con quan era jove i anava al Saló de Sant Joan o a Montjuïc a veure el final de la ‘Volta’.
Tornant als orígens
Amb la caiguda del mur de Berlín, el novembre de 1989, el món va començar a canviar a un ritme veloç i imparable. La fi del bloc soviètic, l’obertura de fronteres al capital, l’ascensió de països emergents com Brasil o la Xina, les guerres a l’Iraq, l’Euro i, sobretot, la consolidació de l’univers digital com a nou territori econòmic, de poder i coneixement, van albirar la fi del vell món d’ahir on havia nascut i viscut l’Oreste Ribó. Ni tan sols un producte que forma part de les necessitats primàries dels humans com les sabates no eren iguals.
L’Orestes va recuperar els dissenys que el seu pare havia fabricat entre els anys quaranta i seixanta. Va decidir fabricar-los de nou: tres models adaptats a les necessitats i gustos de cada ciclista, com quan els Anquetil o Poulidor feien cua a la porta del taller esperant que el seu pare els mesures els peus per fer-los les sabates a mida.
Els primers temps del gran creixement industrial, tot just havien estat acceptats com a membres de l’Organització Mundial del Comerç, els xinesos no fabricaven si no eren grans produccions; el seu sistema no era rendible. Però de fa anys qualsevol marca de components de ciclisme, encara que no hagi fet mai sabates, pot anar a la Xina i comprar-ne una partida petita a uns preus rebentats (17-18 $). Als fabricants europeus com ell, amb produccions més limitades, només les soles ja els surten per uns 6 €, comprades a Itàlia. L’Orestes Ribó es va adonar que no podia competir amb les grans marques com Sidi o Shimano, i que no volia competir amb marques locals que compren barat sabates de baixa qualitat per vendre-les després amb llurs noms. Era una qüestió tant financera com de principis.
Les sabates Ribó fan tendència; són molt populars avui entre els usuaris de les bicicletes angleses Brompton.
L’any 1989 va anar a Florència a buscar soles. Va decidir comprar la pell aquí i les soles a Itàlia. També va decidir deixar de fer sabates amb motlle. A Itàlia feien uns motlles d’alumini, més moderns i rendibles; però en general els motlles són molt cars, tot i que els darrers ja els va fer a mitges amb una casa italiana. I, tot i així, si no es fa una producció gran no s’amortitzen mai.
Mentre Mark Zuckerberg creava Facebook, sabates Ribó plantejava la tornada als orígens com una aposta de futur. L’antic es va tornar clàssic, el que encantava del món nou era recuperar la categoria humana del vell. L’Orestes va recuperar els dissenys que el seu pare havia fabricat entre els anys quaranta i seixanta. Se’ls va mirar fixament i va decidir fabricar-los de nou: tres models i adaptats tant com calgui a les necessitats i gustos de cada ciclista. Acabat a la carta, com quan els Anquetil o Poulidor feien cua a la porta del taller esperant que el seu pare els mesures els peus per fer-los les sabates a mida.
Barcelona, que havia estat una ciutat de sabaters artesans, és avui la capital mundial del mòbil. Però els ciutadans van en bicicleta com mai ho havien fet. Un client li va dir que aquelles soles dentades de goma anirien molt per a les bicicletes urbanes, i ara molta gent li demana sabates amb aquestes soles fabricades a Arnedo (la Rioja). Encara en té uns mil parells, d’abans dels pedals automàtics. Les sabates Ribó fan tendència; són molt populars avui entre els usuaris de les bicicletes angleses Brompton.
El problema és que avui no hi ha gent que sàpiga cosir a mà. Amb ell hi treballa totes les tardes un home que ha mantingut la tradició perquè prové del Perú. Cosir sabates requereix una tècnica especial que s’ha de transmetre de generació en generació. I la tecnologia ha trencat aquesta cadena natural de coneixement.
Orestes Ribó fabrica a un ritme de producció gairebé artesanal, però el que li agrada més és fer sabates a la mida de cada client, adaptant-se a les peculiaritats de cada persona, fent recerca.
Sabates Ribó fa setanta anys. Barcelona i Catalunya han canviat. Les bicicletes, que en un moment semblaven estar en perill d’extinció, són ara el paradigma d’un món millor, més sostenible i habitable. I els estaments públics fan polítiques per a la seva promoció. Sembla que pedalar ens fa a tots una mica més humans. Al fundador de la marca no el sorprendria. Des que el seu germà Andreu li va explicar allò de fer sabates per a ciclistes ell hi va creure. Per què hauria de deixar de fer-ho el seu fill, per molt que els temps hagin canviat?
Ara, bàsquet a part (fa d’entrenador i per l’alçada ben bé s’hi podria haver dedicat), les sabates són la seva vida. Orestes Ribó fabrica a un ritme de producció gairebé artesanal, però el que li agrada més és fer sabates a la mida de cada client, adaptant-se a les peculiaritats de cada persona, fent recerca.
Les coses ben fetes; allò que va aprendre del seu pare.
Article publicat a: diesdebici.blogspot.com
Entrades similars
Palma d’Or a les contradiccions del compromís de “The Squire” de Ruben Östlund →
Entrevista a Emília Illamola, autora de la novel·la ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent’ →
“Yo no soy Madame Bovary” de Xiaogang Feng →
