Ser | Tribuna

Serà ignorància?

José Ignacio Wert, en una conferència // deportesonline.com

Juan Mari Tellería >> Ja fa dies que desitjàvem escriure sobre aquest tema. No ho hem fet, senzillament parlant, perquè ens “cabrejava” molt (amb perdó de l’expressió tan vulgar) el que llegíem a les notícies o escoltàvem en diferents mitjans de comunicació. Ens va semblar que era més prudent esperar, deixar que els ànims se’ns calmessin, i posar-nos davant de l’ordinador amb més tranquil·litat, reflexionant les coses com s’ha de fer i dient-les amb la major correcció possible.

Els lectors es mereixen sempre el màxim respecte.

Una amiga ens va compartir fa poc a Facebook un bonic mapa lingüístic del nostre continent europeu, a tot color, en el qual es tenien en compte no només els idiomes nacionals, sinó també els altres, aquests que els que ens diem “alolingües” portem en el cor i parlem amb la nostra família, els nostres amics més íntims o el nostre entorn cultural immediat, sense menyspreu o menyscabament de les llengües majoritàries o oficials, és clar. Doncs bé, a la península Ibèrica, i més concretament en el territori de l’Estat espanyol, apareixien, a més del castellà oficial, el gallec, l’asturià, el lleonès, l’euskera, l’aragonès i el català. Set idiomes ni més ni menys, alguns amb més cultiu parlat o escrit que d’altres, millor o pitjor protegits per les administracions corresponents, però set. És a dir, un immens cabal de riquesa cultural i humana. Fins aquí, tot fantàstic. El problema? Doncs que l’actual sr. Ministre d'”Educació”? “Cultura”?, D. José Ignacio Wert, sembla entestat a considerar tot aquest tresor ingent poc menys que una desgràcia, una cosa semblant a una amenaça a la unitat nacional.

Sincerament, ja m’estic tornant a posar nerviós. Segueixo o me’n vaig?

Agafem aire. Així, així. Una altra vegada. D’acord, prosseguim.

El fet de relegar l’estudi de les llengües vernacles a la categoria d’”assignatures d’especialització optatives”, com proposa la nova llei educativa o LOMCE, per molt tècnic que soni, suposa senzillament la seva eliminació a llarg o curt termini, no ja del currículum acadèmic, la qual cosa equivaldria sens dubte a un gran estalvi pressupostari (ha de ser terrible el que costen els professors i els materials didàctics en aquests idiomes!), sinó del carrer i de la vida de les persones. És a dir, la fi de les consciències identitàries, perquè, com tothom sap (segur que el Sr. Wert també!), la llengua d’un poble és la seva ànima, en paraules del filòsof alemany Fichte. Si s’aconsegueix acabar amb aquestes llengües, aquests idiomes, aquests dialectes, aquestes parles particulars amb què certs pobles s’identifiquen, s’acaba amb tot allò que suposi diferència, personalitat i cultura pròpies.

El que no sap el Sr. Wert, ni semblen saber tampoc els que donen suport i aplaudeixen les seves propostes educatives i la seva política lingüística emparant-se en la bandera d’un ultranacionalisme espanyolista molt mediàtic, és que en matar les llengües vernacles de l’Estat espanyol moriria el mateix concepte d’Espanya. Així, com sona. Per dues raons:

La primera, perquè dóna la casualitat que els pobles alolingües de l’Estat –fet comprovat en persona i en diferents llocs i regions de la geografia nacional–, mai entenen que les seves peculiaritats i distintius culturals propis, inclosa la llengua, els allunyi dels altres. Al contrari, hi ha una clara consciència de simpatia entre uns i altres, i fins i tot envers els que són monolingües, una mena germanor ibèrica que està en el subconscient col·lectiu. Només cal veure per comprovar-ho, per no esmentar sinó uns pocs exemples, la quantitat de catalans que estiuegen a Andalusia i l’afecte i l’admiració que susciten entre els autòctons, o la integració total d’andalusos, murcians i aragonesos a Catalunya sense per això perdre les seves característiques o costums propis, que algunes famílies mantenen i transmeten amb molta cura fins i tot. I això per no parlar de la integració d’extremenys a Euskal Herria, les bones relacions proverbials entre bascos i gallecs o bascos i aragonesos, o la simpatia oberta que molts castellans i lleonesos del poble pla manifesten als que procedeixen d’altres zones peninsulars o insulars fins i tot amb llengua pròpia. Ens referim, per descomptat, a persones que, o tenen un cert grau de cultura i civilització, o si més no, a gent que no es deixa embrutar la ment amb els programes d’Intereconomía TV. No s’adonen el Sr. Wert i altres caps pensants del partit governamental que la seva política lingüística només suscita odis i genera divisions on de forma natural no n’hi ha?

La segona, perquè el concepte d’Espanya, l’actual Estat espanyol, és una cosa històricament parlant molt recent, i resultat de la unió dinàstica de diferents pobles, cadascun amb la seva cultura i la seva història pròpies, és a dir, la seva aportació peculiar al conjunt. Fins als historiadors més destacats de l’última època del franquisme ho admetien. Fins al mateix dictador esmentava en els seus encesos discursos patriòtics als diferents pobles d’Espanya, i el règim –sobretot en la seva última dècada, quan ja s’havia adonat que no només no es podien prohibir les cultures autòctones, sinó que era més intel·ligent integrar– exaltava costat de la figura ‘archicastellana’ del Cid Campeador als intrèpids almogàvers catalans i aragonesos comandats per Roger de Llúria, o als mariners bascos Juan Sebastián Elcano i Churruca, l’heroica gallega María Pita, i tants altres que no sempre s’havien expressat només en castellà (alguns mai, de fet). ¿No s’adonen el Sr. Wert i els cervells del seu partit que en pretendre acabar amb les identitats autòctones estan minant els fonaments del propi Estat que tant pretenen aixecar?

Que no, que no es poden emetre lleis així com així que emmordassin als pobles i els impedeixin ser ells mateixos. Que no es pot esborrar de cop, per decret llei, sigui educativa o sense educació, una realitat tenaç com és la diversitat lingüística i cultural del país. No és acceptable, per molt convençut que estigui un de la importància de promocionar la llengua nacional. Serà casualitat, però encara no m’he trobat a cap ciutadà català, valencià, mallorquí, basc, navarrès, aragonès, lleonès, asturià o gallec de la meva generació o de les següents que desconegui per complet la llengua castellana o es negui de manera sistemàtica a fer-la servir. Al contrari. Tots la parlem, millor o pitjor. Tots som capaços de comunicar en ella, amb més o menys correcció. Tots la llegim i l’escrivim, encara que de vegades se’ns escapi alguna “h” o se’ns descol·loqui alguna “g”, “j”, “b” o “v”, o no sempre sapiguem utilitzar els accents gràfics conforme a les regles dictades per la RAE. I sincerament, no ho fem pitjor que els que són estrictament monolingües i només parlen castellà.

En fi, per què continuar.

Que la ignorància, diuen, és molt atrevida. Però mira que la maldat…