Els films essencials | Reportatge

“Sicario”, de Denis Villeneuve, i “Deuda de honor”, de Tommy Lee Jones

Joan Millaret Valls>>El cap de setmana passat van estrenar-se als cinemes el narcothriller Deuda de honor, de Tommy Lee Jones, i el western Sicario, de Denis Villeneuve. A continuació trobareu la crítica d’aquestes dues pel·licules.

Deuda de honor de Tommy Lee Jones

La praderia de la follia

El reputat actor i director ocasional Tommy Lee Jones repeteix en el western després de Los tres entierros de Melquíades Estrada (2005) en la seva darrera pel·lícula Deuda de honor/The homesman. Es tracta d’un western tan estrany com salvatge on el seu títol original ja ens fa explícit el seu contingut, una clara al·lusió als encarregats de transportar gent que havia perdut la xaveta per culpa d’una vida duríssima en el salvatge Oest i conduir-los a llocs d’internament o d’acollida.

En el film, Mary BeeCuddy (Hilary Swank), una dona soltera, forta i independent, forjada en la inhòspita praderia, es presta voluntària pel transport d’un carregament conformat per tres dones que han embogit. Una tasca impossible per a una dona sola, tot i que en el camí trobarà un home a qui salva de la forca, George Briggs (Tommy Lee Jones), home d’escasses conviccions ètiques, el qual esdevindrà el seu ajudant a canvi d’un salari.

Deuda de honor fa un retrat ferotge de la conquesta de l’Oest al segle XIX en el profund territori de Nebraska.

Al contrari de la majoria de westerns que han construït una èpica nacional amb els heroics pioners que s’expandeixen i colonitzen els confins dels Estats Units, Deuda de honor sembla emprendre un viatge de tornada. Ara es recorre el camí invers i es mostra l’itinerari que parteix dels espais feréstecs i desèrtics de la frontera per retornar a la civilització, un camí simbòlic que retorna al lloc d’origen per depositar-hi les deixalles d’una gesta nacional més farcida d’ombres que de llums.

Deuda de honor fa un retrat ferotge de la conquesta de l’Oest al segle XIX en el profund territori de Nebraska. Un daguerreotip dominat absolutament per la violència, el masclisme, el primitivisme i una crueltat extrema que converteix la colonització americana en una autèntica davallada en la barbàrie. En aquest trajecte llarguíssim i feixuc pel desert fins a Iowa s’esbossa una època demencial i dantesca, d’embrutiment humà i de violència sobre les dones.

Veiem un carro fantasmagòric en què ressonen els xiscles de dones, tombes profanades, indis famèlics que es conformen en cruspir-se un cavall o hotelers gens hospitalaris que deneguen l’ajuda els afamats viatgers. El film compta també amb uns flashbacks que ens porten a un passat immediat farcit d’actes esfereïdors i inhumans per il·lustrar el camí a l’embogiment de les dones. En el decurs d’aquest enfollit recorregut no resultaria estrany que fins i tot la rude i emprenedora protagonista femenina pugues perdre la raó.

Sicario de Denis Villeneuve

Guerra bruta

Després de films tan atractius com Incendies (2010), Prisioners (2013) o Enemy (2013), el director quebequès Denis Villeneuve incideix de nou en personatges arrossegats als tremolosos i inestables terrenys de l’ambigüitat, l’estranyesa i les contradiccions personals. Ara ho torna a remarcar en el film nord-americà Sicario i en un format com el gènere del narcothriller amb sicaris i traficants de droga que operen a la zona fronterera entre Estats Units i Mèxic, una zona calenta convertida en terra de ningú.

La pel·lícula té una punyent arrencada amb la seqüència contundent d’una rutinària missió policial de detenció d’uns delinqüents comandada per l’agent del FBI Kate Macy (Emily Blunt) que culmina amb la descoberta d’una casa a Arizona amb les parets farcides de cadàvers i després una explosió trampa que deixa tot l’operatiu ben tocat. A partir d’aquí, uns agents del govern nord-americà, Alejandro (Benicio del Toro) i Matt Graver (JoshBrolin), especialitzats en operacions secretes de càstig als narcos amb patrulles formades per sicaris, recluten a la trasbalsada Kate per a les seves accions punitives.

Sicario és un entreteniment discret tot i la coartada ètica de fons.

A través dels ulls d’una idealista Kate, el film aleshores comença a plantejar-se els límits i/o la necessitat de la guerra bruta amb accions clandestines com incursions en territori mexicà per atrapar el cap d’un càrtel de la droga mexicà. Com en l’ull de l’huracà, Kate es veu empesa a participar en una espiral de violència, enmig del dilema que es planteja entre il·legalitat i legalitat, fins a quedar atrapada en un parany difícil de descabdellar, i endinsant-se en el cor de les tenebres amb aquests raids de venjança fora de la llei.

Al capdavall, el film és un entreteniment discret tot i la coartada ètica de fons. Un film que malauradament no deixa massa petjada per culpa de transitar sense rauxa de personalitat per un espai fílmic tan ple d’arestes com sobreexposat en el cinema els darrers temps, en films de referència com Traffic (2000, Steven Soderberg) o aproximacions més recents com Salvajes (2012, Oliver Stone) o El consejero (2013, Ridley Scott). Ens deixa,això sí, algunes escenes ressenyables com l’esmentat inici, i moments d’acció rodats amb visió nocturna o les irreals preses aèries del desert. En aquest terreny conegut, el porto-riqueny Benicio del Toro torna a repetir en el perfil registrat per ell mateix de personatge tan fascinant i atractiu com perillós, fosc i tèrbol, mentre la segura i decidida Emily Blunt s’esforça per mostrar tota la seva vulnerabilitat i fragilitat creixent.