Ser | Tribuna
Societat civil
Josep Aracil>>La democràcia ha aconseguit el que no va poder fer la dictadura franquista: desmuntar una part considerable de la vida comunitària. Catalunya s’ha distingit per ser una societat molt gelosa de la seva llibertat, però també, a la vegada, pels seus plantejaments solidaris i comunitaris.
La falsa creença que l’estat ha de solucionar tots els problemes socials ha fet baixar la guàrdia d’una societat civil esquizofrènica, incapaç de veure la realitat negativa que l’envolta.
El que podríem considerar com individualisme comunitari, propi dels catalans, s’ha trencat. Avui dia l’individualisme s’ha convertit en egoista, en el sentit de que “a mi ningú m’ha de dir el que he de fer”, com si els interessos dels altres no comptessin, sinó solament els d’un mateix. Durant el franquisme van perviure les entitats culturals de mutu auxili i foment. També els balls de carrer, organitzats de forma comunitària i autogestionada. En les seves darreries es van crear les associacions de veïns, avui pràcticament obsoletes, davant d’una ciutadania que només es mobilitza quan veu afectat el portal de la seva vivenda.
Totes aquestes activitats comunitàries han desaparegut o estan en vies de fer-ho. La falsa creença que l’estat ha de solucionar tots els problemes socials ha fet baixar la guàrdia d’una societat civil esquizofrènica, incapaç de veure la realitat negativa que l’envolta i, també, el camí que hauria d’endegar per avançar cap una nova societat comunitària.
Els èxits de participació ciutadana aconseguits per l’ANC els darrers anys, plantegen grans dubtes, difícils de resoldre. Podríem començar considerant o no, com un foc d’encenalls, el fet que una ciutadania desencisada que té molt clar que per millorar la seva qualitat de vida és necessària la independència de Catalunya, surti una vegada a l’any al carrer, com si es tractés d’una gran festa,per fer palès el seu desig.
Una ciutadania que en els seus municipis tolera que la seva classe política faci tot el que li vingui en gana, difícilment podrà estar suficientment armada per combatre les escomeses que haurà d’afrontar quan arribi l’hora de la veritat.
En cap moment aquest desig independentista es veu reflectit en la vida dels pobles o ciutats, on clarament es constata trobar-nos davant d’una població adormida i anestesiada pel seu individualisme i consumisme. La llibertat dels pobles mai s’aconsegueix pidolant-la sinó conquerint-la, i per aconseguir-la cal tenir les eines del convenciment ben esmolades. Una ciutadania que en els seus municipis tolera que la seva classe política faci tot el que li vingui en gana, sense cap tipus de crítica i oposició, difícilment podrà estar suficientment armada per combatre les escomeses que haurà d’afrontar quan arribi l’hora de la veritat.
Ens trobem davant d’una societat que accepta resignadament que les persones aturades majors de 40 anys estiguin condemnades a no trobar mai més feina, o que la joventut més preparada es vegi obligada a haver d’emigrar per trobar feina, quan aquesta sovint és tan precària que fa que 2/3 dels joves tornin fracassats. Difícilment podem creure en una societat que per poc que recuperés la capacitat de pensar no es deixaria enredar per la fal·làcia que la plena ocupació és utòpica i, en canvi, cregui que és possible cercar treball amb un sistema productiu, culpable de crear atur estructural. Una societat incapaç d’organitzar-se per recuperar l’esperit creatiu dels seus avis i besavis, que claríssimament van lluitar per ser lliures en un entorn molt mes endarrerit que el nostre.
Ara és l’hora d’una nova societat civil que cregui “si ens aixequem ben d’hora i penquem som un país imparable”
Ara és l’hora d’una nova societat civil que cregui “si ens aixequem ben d’hora i penquem som un país imparable”, la qual cosa en cap cas passa per només tenir el valor, més que dubtós, d’anar a votar la independència davant d’una fortíssima pressió negativa, sinó per pencar, per intentar solucionar els gravíssims problemes que ens afecten, fent-ho nosaltres mateixos i no esperant que còmodament ho facin els altres.
Josep Aracil és President d’Eurosenior