Fer | Reportatge

“Toni Erdmann” de Maren Ada

La primigènia rialla perduda

Joan Millaret Valls >> La realitzadora alemanya Maren Ade, responsable de “Entre nosotros” (2010), estrena finalment l’esplèndid film “Toni Erdmann” després de passar amb nota pel Festival de Cannes i dominar abassegadorament el pòdium dels premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu.

Un pare alemany, Winfried (Peter Simonisheck), va a Bucarest sense avisar per trobar a la seva filla, Ines (Sandra Hüller), absolutament absorbida i entregada a la seva feina en una consultora petrolífera. El pare s’ha quedat sol i entenem que intenta recuperar la seva filla, no per reconciliar-se amb ella, com aquells que s’han barallat, sinó per revertir el distanciament que proporciona el mateix fet natural de créixer i menar vides separades i paral·leles.

Resulta difícil catalogar aquesta història comuna, centrada en les relacions entre pares i fills, sobre la fragilitat de les relacions familiars. Però el film resulta finalment enlluernador gràcies al tractament original i intel·ligent aplicat a un argument convencional. No sabem si es tracta d’una comèdia amarga o d’un melodrama sorneguer, però sí que reconeixem que es tracta d’una aposta senzillament meravellosa.

La croada del pare sembla la reconquesta d’una filla adulta donada ja per perduda. En l’empresa de recuperar l’estimació, el caliu o la tendresa d’una filla, el pare proporciona situacions impensables i crea brillantíssimes espurnes de comèdia. I ho fa jugant a la simulació de personatges, adquirint noves identitats, disfressant-se d’executiu agressiu com la seva pròpia filla, creant un personatge que acaba donant títol al film.

La seva presència insistent el converteix en una mena d’assetjador de la seva pròpia filla. Apareix i desapareix en un seguit de comiats que mai són definitius. Resulta molest i emprenyador, un autèntic torracollons provocador, com si fos la veu de la consciència de la dona, com un retret sobre els ideals i principis bescanviats oportunament per la filla. És com un sabotejador que procura posar el mirall davant la cara d’una filla transmutada, irreconeixible, alienada.

Un pare desbocat que amb les seves barrabassades vol aconseguir desmuntar la vida buida i freda de la seva filla, qui ha substituït els llaços paterns per l’asèptica família de la feina, els negocis, les transaccions i inversions. I l’home es serveix de les armes de la disfressa i la màscara, l’enginy i la broma, el despropòsit i la rucada. Aquests recursos de pare per fer riure una nena gran acaba convertint el que seria un tumultuós i forassenyat drama familiar en un impensable i emotiu conte modern per a la gent gran.

I és que la missió titànica per un pare, la més èpica, és evitar que no es perdi el somriure d’aquella que una vegada va ser una criatura, intentar recuperar, fer prevaldre la infància i la màgia que l’envolta, les rialles, els jocs, la tendresa, tot allò que s’ha esvaït en el procés de madurar.