Els films essencials | Saber

TRILOGIA PARAÍSO: AMOR, FE, ESPERANZA (I)

Josep Oriol Jorba>>Trilogia fílmica per a la reflexió sobre els fonaments socioculturals de la societat occidental a través de l’obra del director austríac Ulrich Seidl.

Nota preliminar:

No em cansaré de repetir que el setè art no es un simple medi d’entreteniment. El cine està considerat com un dels depositaris del pensament del món present, atès que reflecteix àmpliament les mentalitats de les persones que fan possible els films. El cine, com va dir Martin A. Jackson, és una part integrant del món actual com ho és la pintura, la literatura o les arts plàstiques que ens ajuden a comprendre l’esperit dels nostres temps.

“Las pel·lícules no son la realidad, pero nunca se apartan totalmente de la situación real; como espejos que enmarcan, limitan, a veces distorsionan, pero eventualment reflejan lo que está frente a ellos, los filmes exhiben aspectos de la sociedad que los produce” (Pierre Sorlin, 1991).

“Cada film tiene un valor como documento, no importa del tipo que sea (…). El cine,…,abre una vía real hacia zonas socio-psicológicas e históricas nunca abordadas por el análisis de los documentos” (Marc Ferro, 1975).

LA TRILOGIA

Consideracions generals:

La filmografia d’Ulrich Seidl mostra, de manera inexorable, l’estat dels quartos trasters de la quotidianitat i els rebosts dels compendis normatius que conformen la societat actual. Cava i furga els espais interiors per posar en entredit la moralitat vigent.

Seidl opta pel sexe com a fil conductor per mostrar les passions humanes i posar en evidència la hipocresia occidental

El nostre autor té un col·lega, també austríac, que comparteix aquesta necessitat crítica, em refereixo a Michael Haneke (Munich, 23 de març de 1942, guionista i director de cinema conegut pel seu estil ombrívol i pertorbador. Algunes de les seves obres: Funny Games -1997-, La pianista –2002-, La cinta blanca –2009-, Amour –2012-). Però mentre Haneke orienta el seu ull crític en fer el seu anàlisi entorn la casuística de les contradiccions humanes mitjançant imatges que ens mostren violència, Seidl opta pel sexe com a causa primera i darrera, com a fil conductor per mostrar les passions humanes i posar en evidència la hipocresia occidental.

I) PARAÍSO: AMOR (Paradies: Liebe)

Fitxa tècnica

Any: 2012

Duració: 121 minuts

País: Àustria

Director: Ulrich Seidl

Guió: Ulrich seidl i Veronika Franz

Fotografia: Edward Lachman i Wolfgang Thaler

Producció: coproducció alemanya-francesa-austríaca

Gènere: Drama (erotisme)

Intèrprets: Margaret Tiesel, IngeMaux, Peter Kasungu, Gabriel Mwarua, Carlos Mkutano.

Sinopsi

El film segueix els passos de la Teresa (Margaret Tiesel) fins a Kènia, país on es pot gaudir d’una banda del paisatge i de l’altre, i sobretot, de la sensualitat que provoca la pell dels joves africans. Tanmateix però, la Teresa no busca tant fer turisme sexual com viure una experiència que vagi més enllà del superflu, raó per la qual el director posa per títol del film Amor. Aquesta noció es confirma en la frase de la Teresa quan diu: “vull que em mirin als ulls i em vegin la meva ànima”.

El director vol deixar palesa la impressió de les tensions que encara perduren entre Europa i Àfrica, un continent espoliat, maltractat i mutilat des de temps immemorials

En un altre ordre d’interpretació dels objectius de l’obra fílmica, podem adonar-nos que el director vol exposar quelcom més ampli, més sociològic i polític, és a dir, deixar palesa la impressió de les tensions que encara perduren entre Europa i Àfrica, un continent espoliat, maltractat i mutilat des de temps immemorials fins avui dia. És interessant copsar com el film ens posa en evidència la forma de cobrar els favors sexuals per part dels nadius: mai demanen explícitament diners, sinó que aconsegueixen la compensació material i econòmica mitjançant actituds camuflades i retòriques dissuasives però que, al cap i la fi, els hi aporten allò que recerquen.