Els films essencials | Saber

TRILOGIA PARAÍSO: AMOR, FE, ESPERANZA (III)

Josep Oriol Jorba>>Trilogia fílmica per a la reflexió sobre els fonaments socioculturals de la societat occidental a través de l’obra del director austríac Ulrich Seidl.

III) PARAÍSO : ESPERANZA (Paradies: Hoffnung)

Fitxa tècnica

Any: 2013

Duració: 91 minuts

País: Àustria

Director: Ulrich Seidl

Guió: Ulrich Seidl i Veronika Franz

Producció: austríaca-alemanya-francesa

Gènere: Drama (adolescència)

Intèrprets: Melanie Lenz, Joseph Lorenz, VerenaLehbauer, Michael Thomas, VibianneBartsch, Johanna Schmid, Maria Hofstatter, Rainer Luttenberger, Hannes A. Pendl.

Sinopsi

Es tracta de la tercera part de la trilogia. Un film de caire també dramàtic, però sobre un tema més comú i d’aires més refrescants ja que reflecteix una temàtica més treballada per la societat i per les institucions: la problemàtica adolescent en relació a la salut i el benestar físic.

Seidl aborda la qüestió de l’esperança a través d’una protagonista adolescent de 13 anys, la Melanie (Melanie Lenz), filla de la Teresa, amb qui no resulta difícil encarar el tema atès que té tota una vida per endavant. Tant ella com els seus companys assisteixen a un campament d’estiu (mentre la mare de la Melanie, la Teresa se’n va de turisme sexual a Kenia) per a noies i nois amb problemes d’obesitat. Tots ells dipositen la seva esperança en dues vessants, perdre pes i descobrir i compartir sentiments amorosos.

Seidl constreny el grup de joves en un context de rigor, de desmesura, de màxima disciplina, impròpia o, millor dit, en contradicció amb tot allò a què hi estaven acostumats. L’esperança se’ls hi desploma i les seves expectatives es veuran truncades.

Corol·lari final

Vistos en conjunt els tres films podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que Ulrich Seidl aconsegueix impactar l’espectador des de tots els angles possibles. Tant des de la superfície, és a dir, des de l’òptica estrictament visual amb els seus primers plans i amb la morbidesa carnal de les seves protagonistes; com amb la continua càrrega sensorial dels diferents plans i del tràveling. També, per suposat, a través del guió i de les temàtiques exposades i proposades per a la crítica i la reflexió.

Vistos en conjunt els tres films podem afirmar que Ulrich Seidl aconsegueix impactar l’espectador des de tots els angles possibles

La cinematografia de Seidl, en general i de manera especial en la trilogia Paraíso, furga en les contradiccions tant individuals com col·lectives; així obliga a l’espectador a fer reflexió i, alhora, imprimeix en la nostra consciència una empremta duradora. L’amor i els tabús del nostre continent, és a dir, l’europeu, són tractats amb cruesa però també amb realisme.

L’Europa turística, colonial i capitalista es mostra primer en les aventures de Teresa, que viatja a Kènia a la recerca d’amor però que acaba convertint-se en una mena de petita dictadora, és a dir, en una dèspota colonialista, explotadora sexual sense escrúpols i, finalment, en desenganyada turista. A través de la germana de Teresa, l’Anna Marie, Ulrich Seidl ataca el proselitisme catòlic mitjançant una beata fanàtica que prefereix estimar espiritualment i carnalment a Jesucrist abans que al seu marit, un musulmà paralític amb qui lliura una cruel batalla. Es reforça la critica aspre i càustica amb les imatges dels interiors de la casa i els habitatges que visita en la seva tasca proselitista, que exhibeixen una estètica claustrofòbica i decrèpita com la major part de la nostra societat. Imatges xocants per la seva deterioració contrasten després amb l’exposició visual de poètics exteriors a Esperanza, film que tanca la trilogia amb un toc no tan àcid com el dels dos precedents. Malgrat tot, a la tercera part de Paraíso també es revela la solitud patent de les nostres societats, així com la recerca infructuosa de l’amor.

La força crítica i reflexiva de Paraíso, que s’expressa tant a través de les imatges com del guió, aconsegueix que es produeixi una identificació del món real amb els tabús i amb l’infern fílmic perquè uns i altres són els mateixos. Així ho confirma el propi director quan diu: “Les meves pel·lícules estan concebudes perquè l’espectador s’hi pugui veure, perquè reflecteixin el nostre món. Si l’espectador no nega aquest món, s’hi veurà reflectit d’una manera o d’una altra. I això és el que les fa provocadores”.

La Trilogia Paraíso no és ni moralista ni immoral, sinó amoral

Seidl és considerat com un cronista de les misèries humanes, un autor que sacseja les consciències a través de l’impacte sense escrúpols d’imatges i comportaments, individuals i col·lectius. Els seus films imprimeixen una empremta duradora sobre l’espectador per la seva amoralitat. Aquí s’hi troba la clau per poder explicar i entendre la força política que desprenen les seves obres. La Trilogia Paraíso no és ni moralista ni immoral, sinó amoral. L’espectador es veu enfrontat a una configuració despietada d’imatges, cossos i paraules que no determina el sentit de forma anticipada, sinó que obre un camí al qüestionament, a una reflexió que no es resol de cap altra manera que a través del nostre propi judici de valors.

Per tant, per acabar, indicar que la força política (en el sentit ampli i profund del terme) de les imatges i les paraules de la trilogia bascula entre el reflex crític del nostre món i l’obertura d’un espai amoral, entre la realitat i la ficció, que ens deixa sols amb la nostra consciència moral i social sense una intenció prèvia o una ideologia que resolgui el sentit i la complexitat de tot allò exposat, del conjunt d’allò mostrat, d’allò que realment haguem visualitzat i captat.