Ser | Tribuna

Un gran gaudi, o una altra cosa?

Francesc II, Papa de l'Església catòlica // jornadadiaria.com

Juan María Tellería >> Amb les imatges de la fumata bianca i la veu que proclamava en llatí nuntio vobis gaudium magnum: habemus papam! (“us anuncio un gran goig: tenim papa!”) es posava fi fa pocs dies a la incertesa generada per l’abdicació de l’alemany Joseph Aloisius Ratzinger, Benet XVI per a l’Església romana, i l’orbe catòlic respirava tranquil. Un nou pontífex, el jesuïta argentí Francesc I, fins al moment Monsenyor Jorge Mario Bergoglio pel seu veritable nom, s’asseia en la cadira de Pere i les aigües retornaven a la seva llera. Més encara, un sospir d’alleujament recorria la vetusta institució vaticana i les seves sucursals en tot el planeta en comprovar-se el gir que aquesta iniciava: per primera vegada en la seva finisecular història, un prelat no europeu, més concretament llatinoamericà i procedent de l’Amèrica del Sud, l’únic continent realment catòlic de la Terra, ocupava el solio pontifici. Encara recordem l’alegria expressada en els mitjans de comunicació i les xarxes socials per punts catòlics de Sud-amèrica en veure que un dels seus (ja era hora!) es veia elevat a la dignitat de Vicari de Crist i Pastor universal de la grey de Déu. Ens vénen a la ment les imatges i les paraules del president en funcions de la República Bolivariana de Veneçuela, sr. Maduro, afirmant en un comunicat que, ja que el Comandant Chávez estava ja amb Nostre Senyor Jesucrist, sens dubte havia “influït” davant la Cort celestial perquè el nou pontífex fos sud-americà (!).

Gaudium magnum, o gran goig, en efecte. L’única cosa que podem desitjar a l’Església és que li vagi molt bé amb el seu nou pontífex, i sobretot, que aquest exerceixi una funció realment pastoral i estigui obert al diàleg ecumènic amb la resta dels cristians. Fins aquí, tot en ordre.

Però no podem quedar-nos aquí. Hem de ser crítics (que no criticons) i efectuar una anàlisi, o fins i tot una certa exègesi, per emprar un terme tècnic a l’ús en certes disciplines estudiades en les facultats de teologia, del que acaba de succeir en el si de l’Església catòlica i que tant s’ha difós per tot arreu aquests últims dies.

Vagi per davant que no tenim cap tipus de prejudici ni animadversió personal contra Monsenyor Bergoglio, de qui no coneixíem gens en absolut fins a fa pocs dies, ni tan sols el nom. Però la veritat és que la seva elecció presenta més aspectes de política mediàtica que d’interès real de la Cúria per una autèntica pastoració de la grey romana mundial amb totes les seves conseqüències.

A ningú se li amaga que el Vaticà, malgrat les seves minses dimensions geogràfiques, és tot un estat polític, o millor dit, una relíquia històrica, una autèntica cort medieval amb les seves intrigues, les seves polèmiques, els seus amors i els seus odis, i fins als seus crims, de la qual cosa la història antiga i la moderna presenten sobrades evidències. Impossible ignorar, ni tan sols en honor d’un idealisme religiós més enllà de tot l’humà, les pressions internes i externes que s’exerceixen sobre ell de continu, des de l’omnipresent dreta italiana que ho considera un simple feu particular d’algunes famílies poderoses d’entre les seves files, fins a aquest embull de tradicions, piatoses o no, que desgraciadament ho tenallen amb cadenes de ferro i li impedeixen massa vegades complir amb el que realment seria la seva comesa. I és que la submissió als interessos d’aquest món, de la qual cosa la cort papal ha fet gala al llarg dels segles, exigeix sempre un preu molt alt, massa alt en realitat: la renúncia a la pròpia llibertat que hauria de ser una característica essencial a l’Església fundada per Crist.

No resulta fàcil d’acceptar per als cardenals italians que un estranger esdevingui Summe Pontífex de l’orbe catòlic, per bé que s’expressi en la llengua de Dant i fins i tot en el tradicional llatí. Recordem les queixes abocades fins i tot en la premsa d’un país tan summament catòlic com Espanya (o així es diu que és, almenys) quan el papa Juan Pau II, el polonès Karol Wojtiła (pronunciï’s “uoitiua” i no “voitila”, com es deia en l’època), omplia la cort vaticana de sacerdots i monges del seu país d’origen, amb el que el polonès es convertia de fet en la llengua operativa; era premsa polonesa la que el pontífex llegia cada matí, polonès el seu secretari personal, poloneses les receptes de cuina que se li servien diàriament, poloneses les cuineres, bugaderes i serventes en general. Amb l’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio la Cúria pot estar tranquil·la: com a argentí, sembla acontentar (de moment) a la nombrosíssima feligresia llatinoamericana; però el seu nom indica sens dubte la seva procedència italiana (el seu pare era, segons hem llegit, d’origen milanès, un de tants milers d’italians forçats per la necessitat a establir-se en el continent americà). D’altra banda, la seva discutible? vinculació personal amb certes ideologies polítiques i amb certs personatges tristament cèlebres dels últims règims dictatorials argentins, així com la seva neta oposició a aquest fenomen tan llatinoamericà que és la Teologia de l’Alliberament, a la qual Roma hauria de prestar una major atenció que la que li ha brindat fins al present, a més de les seves declaracions taxatives en contra de la promoció de la dona més enllà de la seva comesa biològica, i la seva demonització de l’anomenat matrimoni homosexual al seu país, presagien un pontificat en res diferent d’uns altres que l’Església catòlica ha sofert durant les últimes dècades.

S’ha volgut destacar en certs mitjans de comunicació l’interès del nou papa per la lluita contra la pobresa, alguna cosa molt lloable en principi, però que mai ha faltat a les declaracions pontifícies des de mitjan segle passat. Algú pot recordar paraules dites per algun dels últims bisbes de Roma a favor de l’existència de la pobresa? Així mateix, no han estat pocs els qui han volgut veure en l’elecció del seu nom papal, Francesc I, un signe profètic de canvi i renovació. No havia estat per ventura el cèlebre Sant Francesc d’Assís un renovador de l’Església en la seva època?

El que s’ha dit. Només podem desitjar de cor a tot l’orbe catòlic que l’elecció de Francesc I o Jorge Mario Bergoglio hagi estat realment un gaudium magnum, un gran goig.

Però, amb l’esperit crític, analític i observador que abans invocàvem, molt ens temem que tan sols ha estat un vultus lavacrum, val a dir, un “rentat de cara” no massa ben fet, per cert, la qual cosa a la llarga o a la curta pot transformar-se tristament en un dolum magnum, un “gran engany”.

I és que per complir literalment aquelles famoses paraules de Jesús dirigides al pescador de Galilea (tu ets Pere), els bisbes romans necessiten molt més que polítiques mundanes.