Ser | Tribuna

Un país de gent que no s’entén

Una senyera onejant // Flickr.es

Albert Calls >> El principal problema de Catalunya és que som pocs i tots ens odiem a tots. Un odi estructural i arrelat amb els anys, solidificat fins a la fossilització, un odi que com un fals orgasme s’intenta fingir però que supura a la vista aliena, que detecten i saben els enemics que tenim, aquests que volen esborrar-nos del mapa amb una persistència tenaç i insultant al llarg dels anys.

Segreguem un odi visible, en primer lloc, en l’escenari polític –tots contra tots, sempre, per unes causes o per unes altres, nacionals o socials, és igual quines siguin–, que dóna com a resultat un àmbit social fragmentat, contraposat, amb incapacitat d’arribar a acords que beneficiïn la col·lectivitat perquè el que hi prima és l’interès unipersonal o de la cèl·lula de cada nucli de poder, que construeix un relat que li permet crear ‘empresa’ per viure’n mentre l’interès general passa al final de la cua.

Hem aconseguit manifestar, també, un odi ectoplàsmic que empatisfa al conjunt de la col·lectivitat transmutant-se en enveja, egolatrisme i falsos ídols que hem creat a través dels mass media quan n’hem tingut a l’abast. Hem inventat, a més, un mainstream que serveix la cort –el poder– i hem marginat a qui no hi retia vassallatge, autogenerant-nos més desconfiança, ressentiment i incapacitat de compartir projectes comuns. Hem exigit puresa quan tots érem impurs, perquè miràvem cap a una altra banda mentre ens anava bé. I si algú es queixava o plantava cara, l’hem apartat i marginat, ens ha estat igual la seva vàlua si no tenia l’aval polític o nepòtic de torn.

Dins aquest escenari de dissolució en el no-res, entitats, col·lectius i persones, en lloc de posar-se d’acord per avançar en la mateixa direcció, han estat lluitant permanentment per eliminar al que tenien davant i aconseguir la quota de poder que li tocava del formatge de la pretesa catalanitat, mentre toleràvem agressions de tot tipus contra els germans amb qui compartim llengua i cultura, o alguns que es proclamen demòcrates s’inventaven idiomes inexistents per dividir el nostre. I ara ens estranya que ens prenguin pel pito del sereno!

Hem crescut, alhora, a l’ombra d’una societat fonamentada en la subvenció i el clientelisme, de mentalitat estreta i provinciana. Ens hem dit que érem millors que els que teníem al davant quan no érem tan diferents en actituds. Ens hem emmirallat en Europa sense acabar d’entedre’ns a nosaltres mateixos, començant la casa pel sostre.

Ara el problema és molt greu, però el diagnòstic continua sent ben senzill. Necessitem, més que mai, tancar ferides internes per avançar junts perquè els adversaris són forts i a molts d’ells els hem alimentat i creat nosaltres mateixos, com falsos déus que mentre ens anaven bé i ens satisfeien, els rèiem les gràcies amb la panxa contenta. I no serà fàcil resoldre-ho.

Per avançar ens caldrà, sobretot, una dosi important d’autocrítica i deixar de mirar el del costat, el que vol el mateix que nosaltres, amb desconfiança. Quan ho hàgim fet estarem més aprop d’aconseguir aquesta Catalunya que cada cop més gent desitja, però mentre continuem barallant-nos i no siguem capaços d’entendre’ns en el més elemental, seguirem provocant el somriure irònic quan no la riallada i el menyspreu dels que tenim al davant amb ganes d’esborrar-nos del mapa.