Els films essencials | Reportatge

‘Una pastelería en Tokio’ i ‘Dheepan’ s’estrenen als cinemes

Joan Millaret Valls>> Aquest divendres, 6 de novembre, arriben als cinemes de casa nostra aquestes dues estrenes: Una pastelería en Tokio de Naomi Kawase i Dheepan de Jacques Audiard.

Una pastelería en Tokio, de Naomi Kawase

Cirerers en flor

Després de participar l’any passat en la Secció Oficial de Cannes amb Aguas tranquilas, la directora japonesa Naomi Kawase ha tingut enguany l’honor d’inaugurar la gran secció paral·lela del certamen francès Un certain regard amb el film An/Una pastelería en Tokio. De nou, en el cinema de Kawase detectem la preponderància en els seus plantejaments fílmics del paper indiscutible de la tradició i les religions orientals, les quals posen en evidència els lligams i interconnexions que existeixen entre persones, animals i naturalesa en general.

La protagonista d’Una pastelería en Tokio és Tokue, una simpàtica i delicada velleta afectada de lepra i aïllada del món, que apareix providencialment per ajudar un petit botiguer de pastissets sense massa traça, Sentaro. Es tracta d’un home seriós i taciturn que arrossega un passat controvertit, i les receptes de cuina de l’àvia d’una fórmula tan especial com secreta per preparar els pastissets “an” – que és el que dóna títol original a la pel·lícula – operen el petit miracle de salvar-li al pastisser d’alguna manera la seva existència.

En aquesta senzilla pel·lícula prevalen sobretot les imatges dels cirerers en flor, ingredient estètic destacat, però també ingredient reconfortant. I podem notar també el batec de la vida amb el ritme i el pas de les estacions que puntuen la mínima acció d’aquest film de petit format sobre el cicle de vida.

En el cinema de Kawase detectem la preponderància en els seus plantejaments fílmics del paper indiscutible de la tradició i les religions orientals.

Una pel·lícula petita tan honesta com previsible, amb comptats personatges i una història ben despullada de grandiloqüència que, al capdavall, reposa sobre la desgastada base de les segones oportunitats i l’esperit de redempció. Ens enduem la sensació d’haver participat d’un conte per adults, una faula moderna. Però així com la melmelada acabava amorosint les vides dels seus dos principals protagonistes, l’enfocament entendridor de Kawase està a punt d’espatllar aquest bonica història per un arriscat abús d’endolçiment.

Dheepan, de Jacques Audiard

La guerra de cada dia

S’estrena a casa nostra la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del passat Festival Internacional de Cinema de Cannes, Dheepan del francès Jacques Audiard. Un reconeixement potser excessiu pel film en el marc de la competició del certamen francès que es va produir en detriment d’altres films més rodons com Carol de Todd Haynes o Son of Saul del debutant László Nemes. Tot i així, es tracta d’un nou èxit per Audiard que ens evoca també el Gran Premi en el mateix film de Cannes per un ferotge i virulent film Un profeta (2009) que va impulsar decisivament el desembarcamentdel seu cinema al nostre país.

Dheepan és un melodrama de caire social rodat amb l’energia i la vibració habitual en Audiard que afronta el tema de la immigració estrangera. I ho fa centrant-se en la vida de tres refugiats polítics de Sri Lanka enviats a França després de suplantar la identitat d’una família morta per poder així escapar d’aquesta zona en conflicte. El grup està integrat per un combatent de la guerrilla tàmil que deixa les armes, Deephan (Jesuthasan Anthonythassan) – el protagonista que dóna títol al film-, una dona sola desplaçada, Yalini (Kalieaswari Srinivasan), i una nena orfe, Illayaal (Claudine Vinasithamby).

La vida no serà fàcil per a aquesta família en precari, unida per les circumstàncies, que procura començar de nou i refundar-se en el nou país d’acollida. Així hauran d’aprendre a sobreviure i combatre de nou, ara en un barri marginal francès,on Dheepan troba feina com a conserge d’un immoble conflictiu en aquest suburbi. Una barriada en què els carrers semblen estar sempre en agitació i flames per culpa de bandes de traficants que apliquen la seva llei criminal.

Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones històries, ben dotades de càrrega emocional, mentre provoca la seva detonació precisa en els moments justos.

Més enllà de l’entorn hostil i violent de la zona perifèrica on viuen, els protagonistes també arrosseguen el pes dels records i les seqüeles del conflicte armat de Sri Lanka. També viuen desavinences domèstiques en aquesta simulada unitat familiar ja que Yalini sempre ha tingut la intenció d’anar a Anglaterra a casa d’una cosina i no pensa romandre a França, on acaben d’instal·lar-se.

Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones històries, ben dotades de càrrega emocional, mentre provoca la seva detonació precisa en els moments justos. Tot i algunes coses discutibles, com crear la impressió d’endinsar-se en un film de guerra aprofitant el context urbà dels barris més desfavorits, no cal dir que el director francès teixeix un potent film sobre la persistència i insistència del passat, la batalla diària per la supervivència en entorns degradats i les dificultats diàries en la difícil, patidora i miraculosa vida col·lectiva i familiar.