Viure | Tribuna

¿Van viure feliços i van menjar anissos?

Article publicat a El Periódico (10-2-2017)

Esther Vivas >> L’amor ja no és amor, és pur màrqueting. O almenys això sembla si mirem el dia dels enamorats per antonomàsia: Sant Valentí. L’amor s’ha convertit en un objecte més de negoci.

Els aparadors de les botigues i dels centres comercials ho anuncien des de fa setmanes i ens insten a demostrar el nostre afecte, això sí, passant per caixa. Un perfum, uns bombons, un peluix, unes flors o una joia, ens diuen, són la millor manera de dir «t’estimo». ¿No obstant, des de quan l’amor es mesura pel que comprem en lloc de pel que sentim? Tot un símptoma dels temps que corren, on es mercadeja amb els sentiments. No ens queden hores per dedicar a la parella, als amics, als fills, i el consumisme és el Valium de la nostra consciència. Es tracta del resultat d’una societat que viu d’esquena a cuidar-nos, en el sentit desmercantilitzat del terme. ¿Què seria de nosaltres sense amor, sense tendresa? Gastar, comprar, regalar pot alleujar el sentiment de culpa pel temps que no tenim, o que no ens deixen tenir, però no ens enganyem: un objecte no podrà substituir mai la nostra presència. «Temps per a la vida» és el que necessitem, en paraules del filòsof Jorge Riechmann, davant d’un capitalisme addicte a la velocitat.

Es tracta del resultat d’una societat que viu d’esquena a cuidar-nos, en el sentit desmercantilitzat del terme. ¿Què seria de nosaltres sense amor, sense tendresa?

Així mateix, ¿quin ideal d’amor porta implícit Sant Valentí? El de la ‘mitja taronja’, el de ‘fins que la mort ens separi’ o el de ‘l’amor verdader ho aguanta tot’. En definitiva, es tracta de casar-se, tenir fills, ser feliços i menjar anissos. Heus aquí el mite de l’amor romàntic, ara a més mercantilitzat, on les dones esperem el nostre príncep blau, el que ja apareix als contes infantils, el que hem vist a les pel·lícules de Disney (¡quin mal han fet Blancaneu, la Ventafocs i la Bella Dorment!), el mascle alfa de tantes cançons repetides des de l’adolescència o el clàssic galant de les telenovel·les.

Ens ensenyen a ser submises, delicades, obedients, a saber esperar i a estar sempre perfectes, mentre ell és l’intrèpid aventurer, el que pren la iniciativa, el protector. Assumim sense adonar-nos-en els estereotips sexistes i les funcions de gènere tradicionals, i els reproduïm novament. No obstant, davant d’una realitat molt més complexa, quan les expectatives irreals no es compleixen, es produeix dolor, frustració i patiment. La violència masclista és conseqüència d’aquest ‘amor’ que justifica el control, la possessió i la dependència, i comença a unes edats molt primerenques. Són preocupants les xifres que indiquen que una de cada tres noies viu amb normalitat la denominada ‘violència de control’, el fet que la seva parella li vigili els horaris i li digui què pot fer o no pot fer, considerant-ho ‘acceptable’ o ‘inevitable’, sense identificar-ho amb la violència de gènere, segons indica una enquesta realitzada pel CIS i la Secretaria d’Estat d’Igualtat.

La mitologia i ara també el màrqueting ens presenten un Cupido alat, amb fletxes i amb una bena als ulls. Ens volen fer creure que l’amor és cec.

Esther Vivas és periodista, activista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries.

Article publicat a El Periódico.

Imatges: Creative Commons.