Els films essencials

Viva Zapata! (E. Kazan)

Imatge d'una escena de 'Viva Zapata!' // johannes-esculpiendoeltiempo.blogspot.com

Josep Oriol Jorba >>

Nota preliminar

John Steinbeck, guionista del film, segons adaptació del llibre ‘Zapata the Unconquerable’, de Edgcomb Pinchon, estableix una visió prèvia sobre la vida de Emiliano Zapata i opta per a decidir-se a efectuar una primera estructura del guió al voltant dels darrers deu anys de la vida del mític revolucionari. L’argument que es plasma, però, ve a ser excessivament esquemàtic ja que redueix, com esmenta Carles Balagué, a la simple anècdota algunes qüestions realment rellevants com la utilització de la figura de Zapata, la revolució dels camperols i la reforma agrària. A més, continua dient Balagué, es presenten de manera difosa les causes reals de la fugida de Zapata a les montanyes que en el film es redueixen a motius d’un idealisme poc fonamentat.

Fitxa tècnico-artística

Títol original: ¡Viva Zapata!

Producció: 20t Century Fox.

Productor: Darryl F. Zanuck.

Nacionalitat i any de producció: EEUU, 1952.

Director: Elia Kazan.

Argument: basat en l’obra de Edgcumb Pinchon: ‘Zapata The Unconquered’.

Guió: John Steinbeck.

Fotografia: Joe MacDonald.

Decorats: Thomas Little.

Musica: Alex North i Alfred Newman.

Intèrprets: Marlon Brando (Emiliano Zapata), Jean Peters (Josefa Espejo), Anthony Quinn (Eufemio Zapata), Joseph Wiseman (Fernando Aguirre), Arnold Moss (don Nacho de la Torre), Alan Reed (Pancho Villa), Margo (La Soldadera), Harold Gordon (presidente Madero), Lou Gilbert (Pablo), Frank Silvela (general Huerta), Henry Silva (Hernández), Harry Kingston (García), Joseph Granby (general Fuentes), Frank De Kova (coronel Guajardo), Will Kuluva (Lázaro), Guy Thomajan (Eduardo).

Duració: 113 minuts.

Cel·luloide: Blanc i negre

Sinopsi argumental

Mèxic, DF, any 1909. Palau presidencial: Emilio Zapata, camperol analfabet, juntament amb altres camperols, és un dels escollits per a presentar al president, d’origen també camperol, les queixes per les injustícies a les que son sotmesos vers les terres que tenien en règim de propietat d’ús heretades dels seus avantpassats. A conseqüència de l’enèrgica protesta presentada per Emiliano, el president senyala el seu nom amb llapis.

Des de aquell moment, Zapata lidera les revoltes la seva regió rural que va contribuir a la caiguda del dictador Porfirio Díaz. Casat amb la filla d’un terratinent, Josefa Espejo, Zapata, el seu germà Eufemio i un misteriós periodista, Fernando Aguirre, lideren la revolta contra el president Porfirio. Un cop enderrocat per Francisco Madero, Zapata és anomenat general pel nou president. Aquest intenta convèncer al líder Zapata perquè el poble lliuri les armes al govern com a fita de concòrdia. Però abans de que ho acabin de fer, el general Huerta desobeeix les ordres de Madero, manant atacar als revolucionaris. Zapata, aliant-se amb Pancho Villa, es venjarà del assassins de Madero, entrant en ple conflicte amb el sublevat Huerta.

Zapata es refugia a les muntanyes amb la seva dona i els mes fidels i propers, assumint el poder a instància de Pancho Villa. Al palau presidencial rep a un grup de coneguts camperols que venien a presentar les queixes pels abusos que perpetra el germà de l’elegit president, l’anomenat per la revolució general Eufemio; quan un dels camperols s’expressa amb energia davant de Zapata, aquest repetirà l’història, fent el mateix acte d’ira que Porfirio Díaz; a saber, assenyalant el portaveu dels camperols. Llavors a l’adonar-se’n que caurà en els mateixos errors i farà les mateixes injustícies que el seu antecessor al poder, contra qui va combatre, abandona el càrrec i se’n torna a casa seva per estar amb els seus. Però el 19 d’abril de 1919 fruit d’una conspiració en la que hi estaria implicat el nou president, el general Carranza, sota els auspicis de Fernando Aguirre, d’orígen desconegut i misteriós, Emiliano Zapata cau abatut a trets.

L’autor

Elia Kazan (Kayseri, 7 de setembre de 1909 – Nova York, 28 de setembre de 2003). Escriptor, director de teatre i de cinema. Va néixer a Kayseri (Cesarea de Capadòcia, actualment regió de Turquia); fill d’un comerciant de catifes. La seva família es va traslladar a Berlín quan ell tenia dos anys, l’any 1913 es van instal·la a Nova York. Elia es va llicenciar en Lletres, obtenint un doctorat.

Interessat pel món del teatre, l’any 1930 va ingressar a la universitat de Yale, on va cursar Art Dramàtic. Poc després es va incorporar al Group Thatre, una formació que entenia l’art escènic d’una manera innovadora i experimental per l’època que transcorria. Va dirigir, entre altres ‘La muerte de un viajante’, d’Arthur Miller.

L’any 1947, Elia Kazan, juntament amb Cheryl Crawford i Robert Lewis, van fundar ‘Actor’s Studio’, la mítica escola de formació d’actors com ara Marlon Brando, Montgomery Clift, Geraldine Page, Paul Newman o James Dean, entre altres.

Pel que fa a l’activitat cinematogràfica, Kazan va dirigir l’any 1944 el seu primer llargmetratge, ‘Lazos humanos’; van seguir altes gran estrenes com ‘El justiciero’ (1947), ‘Mar de hierba’ (1947), ‘La barrera invisible’ (1947), ‘Pinky’ (1949), ‘Pánico en las calles’ (1950), ‘Un tranvía llamado deseo’ (1951), ‘Fugitivos del terror rojo’ (1952), ‘La ley del silencio’ (1954), ‘Al este del Edén’ (1955), ‘Baby Doll’ (1956), ‘Río Salvaje’ (1960), ‘Esplendor en la hierba’ (1961), ‘América, América’ (1963), ‘El compromiso’ (1968), ‘Los visitantes’ (1972) i ‘El último magnate’ (1976).

A resultes de la delació, sortint com a testimoni, contra antics companys comunistes davant el Comitè d’Activitats Antinordamericanes durant l’etapa del Maccarthisme i la “Caça de Bruixes”, es va guanyar certa notorietat que li va valgué per mantenir el seu estatus. Però aquest acte no li van perdonar molts dels actors i col·legues del sector i això ho van manifestar negant-se a aplaudir-lo el dia que Elia va rebre l’Òscar honorífic per a la seva carrera.

Context de la realització

El context del moment de la realització està marcat pels anys en què el senador J. McCarthy va portar a terme la tasca d’investigar la infiltració comunista a l’àmbit intel·lectual i per extensió al cinema; pel que va organitzar el conegut Comitè d’Activitats Antiamericanes, presidit per J. Parmell Thomas i Richard Nixon, ambdós republicans.

La Comissió va saltar a les primeres planes dels mitjans de comunicació quan va inculpar a un seguit de personalitats del món del cinema, coneguts com els “deu de Hollywood”. Els imputats es van negar a declarar acollint-se a la 5a Esmena de la Constitució de EEUU. Un cop jutjats algun van ser condemnats a un any de presó i a pagar mil dòlars de multa. Corrien els anys de la Guerra Freda i de l’anomena’t “Terror Rojo” en referència al triomf de la Revolució xinesa, a l’èxit de les proves atòmiques per part de la URSS i l’atac comunista a Corea. El maccarthisme va representar una insòlita “cacera de bruixes”, destinada a apagar la presa de consciència, per part dels intel·lectuals, dels problemes globals d’aquells moments, de manera crítica. En aquest ambient hi va haver qui, com l’Elia Kazan, va protagonitzar actes de delació i denuncia vers a companys i coneguts d’àmbits comunistes.

Malgrat el Comitè es dissolgués a la mort de McCarthy, es calcula que varen ser unes 320 persones les afectades per les “llistes negres” d’autors sospitosos. Kazan van ser cridat a declarar el 14 de gener de 1952, allà va reconèixer que havia estat membre del Partit Comunista Americà durant dinou mesos; en un primer moment es va negar a delatar a ningú, però al cap de tres mesos va presentar una llista de antics companys comunistes, així com una declaració de les activitats que es desenvolupaven al Group Thetre. Posteriorment es va justificar vers l’acte de delació que havia fet tot declarant: “ …no vaig obrar amb premeditació sinó per convicció… Tot el que puc dir –i no demano perdó a ningú– és ‘Mireu les meves pel·lícules…’, des de llavors he fet sense parar obres de crítica social… crec haver fet films d’esquerres”. (Cita extreta de: CAPARRÓS LERA, José Maria, ‘100 películes sobre Historia Contemporánea’, pàg. 141).

Efectivament, per justificar-se i per a fer front a les crítiques fetes per Arthur Miller a la seva obra teatral ‘Las brujas de Salem’, Elia Kazan va realitzar dos films en anys consecutius: ‘Fugitivos del terror rojo’ (1953) i ‘La ley del silencio’ (1954).

Cronologia i context històric del film

La Revolució Mexicana va ser un moviment social i cultural matisat amb violència que es va produir entre 1910 i 1917 sota influència socialista i nacionalista. Aquest moviment va conformar el Mèxic del segle XX, ja que va tenir un for impacte en els treballadors, en el sistema agrari i en la Constitució que va resultar ser la primera del món en reconèixer els drets laborals i col·lectius en una Carta Magna. D’aquesta Revolució van sorgir personatges d’esquerres reconeguts com els pintors Diego Rivera i Frida Kahlo, així com, per suposat, els cabdills Emiliano Zapata, liderant la revolució al sud i Pancho Villa, liderant-la al nord del país.

A les eleccions de 1910 Porfirio Díaz va decidir postular-se com a candidat per cinquena ocasió, però el seu adversari polític, F. I. Madero, un popular i acabalat empresari educat a l’estranger que simpatitzava amb les reformes socials i els ideals socialistes, va acabar pujant al poder el 1911. Però el interessos nord-americans i britànics que controlaven les empreses petrolieres del país van entrar en contradicció amb les idees politiques del nou president. En conseqüència es va maquinar una trama entre l’ambaixador dels EEUU, Hery Lane Wilson, i el general V. Huerta per apartar del poder a Madero. Efectivament aquest va ser assassinat. La revolució es va enfortir i per aturar les lluites va pujar al poder Venustiano Carranza, que va plasmar moltes demandes socials a la Constitució de 1917. El 21 de maig de 1920 va ser eliminat i mort pel general Álvaro Obregón, considerat un hàbil militar, ja que va acabar amb la Revolució, i un hàbil polític al fomentar millores socials i drets civils.

El més gran assoliment de la Revolució mexicana va ser la creació de la Constitució del 1917, la primera constitució progressista i social que va reconèixer els drets dels treballadors, dels camperols i sobretot del indígenes.

Valoració crítica

Es tracta d’un film biogràfic sobre un dels líders de la Revolució mexicana de 1910, Emiliano Zaparta. La pel·lícula està considerada com una obra magistral, tant en el vessant cinematogràfic com en el vessant de la funció i utilitat del cinema, ja que presenta unes connotacions sociopolítiques molt reveladores d’un període molt singular de la història dels EEUU, el maccarthisme dins els anys de la Guerra Freda.

“Lo que reflejan los filmes no son tanto credos explícitos como disposiciones psicológicas, esas leyes profundas de la mentalidad colectiva que se ramifican más o menos bajo la dimensión de la consciencia. Los filmes de una nación reflejan su mentalidad de forma más directa que cualquier otro medio”. (Siegfried Kracauer, 1947).

A part de la reconstrucció històrica, l’autor proposa una lectura contextual per a treure’s de sobre el pes de consciència que li representava el fet de la delació de ex-companys comunistes davant la Comissió d’Activitats Antiamericanes.

El film explica el fracàs de tota revolució perquè cau en els errors dels predecessors. Presenta una mística revolucionària. Qualsevol revolució pot caure però en la corrupció després d’obtenir el poder, incapaç de suportar una primera etapa. El poder corroeix, els líders revolucionaris es perpetuen com els dictadors. Les coses per part dels revolucionaris s’acaben fent com abans, la història es repeteix. Per exemple, el germà de Emiliano, Eufemio Zapata, un cop la Revolució al poder, es mostra com un vil amo i senyor que pren lo que vol sense respectar la llei, la propietat ni la dignitat de les persones.

Elia Kazan sembla parlar i mostrar més interès d’ell mateix i del context sociològic i polític dels EEUU que no pas de retratar amb rigor el que va significar Emiliano Zapata en la Revolució de 1910-1919. Malgrat tot analitza el costat humà i heroic dels revolucionari. Al retratar el Mèxic rural de principis de segle XX, la pel·lícula desprèn lirisme, aires poètics i antològics, tant a nivell argumental com estètic. En certa forma, doncs, es tracta d’un film autobiogràfic, esdevenint una manera de fer, expiació o redempció per la seva renúncia d’uns ideals i per delació, perpetrada conta els seu coneguts.